El director de Vilaweb,
Sr. Vicenç Partal ens il·lustra amb dos articles (20 i 21 d'agost
de 2013) que prometen en el títol l'explicació d'un fenomen fins
ara ocult: el perquè de la "basculació lamentable del PSC cap
al feixisme". Com que no tenia notícia de tal fenomen, me'ls he
llegit amb tota atenció... i m'he emportat una enorme decepció.
Justament del que no parla cap dels dos articles és d'aquesta
presumpta feixistització del PSC. De titular les coses com ho ha fet
el Sr.Partal amb aquests dos articles fins ara se'n deia
sensacionalisme, però potser m'he perdut alguna cosa...
Ambdós articles es
limiten a fer una història ràpida, simplista i interessada d'un
partit al qual l'autor professa una hostilitat gens dissimulada. No
és que jo sigui o hagi estat afí al PSC, el meu currículum polític
és limitadet però crec que prou clar en aquest sentit (busqueu-me
per la xarxa comprovareu a quina
opció vaig donar suport a les darreres eleccions al Parlament de
Catalunya: potser evitarem els típics comentaris precipitats de
lectors indignats a peu d'article). Però no puc deixar passar una
versió tan esbiaixada de la història del PSC que, de retop,
n'explica una de paral·lela sobre la de Catalunya (i la d'Espanya)
que déu n'hi do.
Després del títol no es
torna a parlar de feixisme fins al paràgraf final de cada article,
on l'autor efectua un salt mortal que porta, no se sap com, de la
frustració electoral al feixisme (al primer) i de l'espanyolisme al
feixisme (al segon), sense aclarir -intencionadament?- a què s'està
referint amb "feixisme". I resulta prou greu perquè de
definicions de "feixisme", qualsevol estudiant espavilat de
qualsevol ciència social n'hi podria donar tres i quatre de
diferents sense haver-s'hi d'esforçar gaire...
Però sensacionalismes al
marge (que ja seria prou greu), el que m'interessa és discutir
visions històriques (deformació
professional meva, què hi farem!) i és això el que passaré
a fer. Com és usual, els articles periodístics s'elaboren sense
notes al peu que ens il·lustrin sobre d'on treu moltes de les coses
que afirma tan categòricament i això fa més difícil la discussió
(es com acusar sense proves, però no me'n queixo, és el que permet
el mitjà). Farem el que podrem.
A l'inici de primer
article, Partal ens introdueix el que serà el moll de l'os de la
seva argumentació sobre les causes del gir del PSC: "Primera, a
una marginació creixent; segona, al nivell intel·lectual de la
direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no té gens
de tradició democràtica.". Respecte de la primera raó (a la
qual dedica tot el primer article), si per "marginació"
llegim daltabaix electoral i possibles empitjoraments només podem
estar-hi d'acord. Però l'autor s'esforça a acumular evidències
innecessàries d'una caiguda en picat que ningú no ignora i no
s'esforça en igual mesura en explicar perquè el PSC hauria de caure
en el feixisme com a conseqüència, com si fos l'únic partit
socialdemòcrata d'Europa que ha passat per un procés similar en els
darrers vint anys. Ho deu trobar evident, i per això no ho
desenvolupa, però bé deu recordar que en una situació molt pitjor
com la de la UCD el 1981, un partit farcit d'ex-falangistes (per
cert), que donava suport parlamentari a Jordi Pujol (en aquells dies
sense majoria al Parlament de Catalunya) i que rebia el de CiU a
Madrid (també, per cert), no va derivar en aquesta direcció sinó
que -simplement- va desaparèixer per implosió. Una implosió del
PSC em sembla més probable que una feixistització si la deriva
electoral continua en el mateix sentit. Els posicionaments d'alguns
dels seus membres destacats, que han quedat fora de la direcció,
sembla anar en aquesta línia.
Però, per pura
coherència amb altres coses que afirma en els articles sobre el PSC,
podria explicar-me el Sr. Partal com podria bascular cap al feixisme
un partit "sucursalista" sense el permís del seu patró? O
és que també el PSOE està basculant en la mateixa direcció? Amb
un PSOE feixista el PP seria ultrafeixista i els veritables feixistes
(els de camisa blava, els de PxC i similars), serien
ultra-ultra-feixistes i ja tenim el quadre complert de la política
espanyola. Anàlisi fina...
Respecte de la segona, ja
em perdonaran els professionals de la política, però el nivell
intel·lectual de les direccions dels principals partits de govern a
Catalunya i a Espanya (i al món!) mai no ha estat precisament
espectacular (ni categoria acadèmica, ni prestigi professional en
algun altre camp, ni, en el nostre cas, domini d'idiomes) i això no
ha impedit que cap partit es mantingués o es redrecés. O és que
algú creu que va ser la capacitat intel·lectual de José Maria
Aznar i els seus seguidors el que va portar al PP a trencar el
"sostre de Fraga" i aconseguir la majoria absoluta? O és
que ara ens prendrem els eslògans al peu de la lletra i donarem per
bo que el govern Mas és el dels "millors" passant per
damunt del fet que una de les seves membres va declarar que era
psicòloga sense tenir acabada la carrera, el conseller de sanitat ha
estat dirigent de la patronal sanitària privada i un assessor
presidencial és el cap del gremi de constructors (totxo-maníacs) de
Barcelona que ens volien encolomar Eurovegas? No hi ha cap relació
de necessitat entre nivell intel·lectual i resultats electorals o
feina política ben feta (ni
Berlusconi és un geni per haver guanyat tantes eleccions, ni la
manca d'estudis universitaris ha impedit a Evo Morales fer una tasca
política impecable). El que sí passa és que quan algú
guanya unes quantes eleccions, o assoleix un alt càrrec, no falten
els opinadors/aduladors que el transformin en gran pensador per una
temporada (a Espanya i a Catalunya, per exemple, que ja ens coneixem,
no?).
Deu ser per això que en
el segon article Partal rectifica imperceptiblement i ja no diu
"nivell intel·lectual" sinó "pobresa ideològica",
que és una altra cosa. Per a mi, de totes maneres, atribuir a la
ideologia -els discursos, els programes que ningú no llegeix- l'èxit
o el fracàs d'una opció política resulta el més naïf dels
idealismes (què voleu que hi faci, sóc materialista): Pi i Margall
tenia un nivell intel·lectual i unes idees de gran categoria i els
seus partits solien fer el ridícul a les eleccions (ai las!).
Podríem fer una llista ben llarga d'intel·lectuals i brillants
pensadors que han fracassat a les urnes i d'indocumentats ideològics
que s'han fet un tip de guanyar eleccions. Tampoc no veig, de totes
maneres, perquè de la manca d'idees pot sorgir el feixisme: el
feixisme no té manca d'idees, en té poques i elementals però molt
clares.
Però la que s'enduu la
palma és la tercera pota argumentativa: "el nacionalisme
espanyol no té gens de tradició democràtica". Com a professor
d'història li dic, senyor Partal, està suspès... Aquesta afirmació
que vostè dóna per incontrovertible és un simple eslògan polític
dels nostres dies, eminentment interessat a difondre que això és
així sense necessitat de demostrar-ho (adobat, això sí, amb quatre
cites vikipèdiques i algunes
"certeses" de manual envellit). El nacionalisme
espanyol té tanta o tan poca tradició democràtica com qualsevol
altre. La multiplicació d'estudis sobre els nacionalismes europeus
fets durant les darreres tres dècades ha estat proverbial i fa que
en sapiguem avui molt més del que el gran públic podria sospitar o
tenir temps de llegir. A finals del segle XIX els nacionalismes
democràtics eren excepcionals a tot arreu: el nacionalisme català,
unitari i reivindicatiu, era el de les Bases de Manresa -gens
democràtiques-, mentre que en els mateixos anys -al costat dels
nacionalistes espanyols no demòcrates, que no eren pas poc
nombrosos- hi havia un Emilio Castelar -republicans possibilistes- i
un Nicolás Salmerón -republicans unitaris-, tos dos ben demòcrates.
Salmerón, per cert, tot i ser nacionalista espanyol, va ser diputat
de la Solidaritat Catalana el 1907 (amb Macià, amb Cambó, amb Pi i
Arsuaga...). Aquest republicanisme espanyolista i democràtic
desembocà en Marcel·lí Domingo -tortosí i líder del
radical-socialisme- Diego Martínez Barrio -fundador d'Unión
Republicana, procedent del lerrouxisme i president de la II República
a l'exili- i, sobretot, Manuel Azaña -Izquierda Republicana-,
nacionalista espanyol i impolutament demòcrata.
És per això que resulta
de molt mal gust que hi hagi tanta afició en els darrers temps a
desenterrar cites dels diaris d'Azaña, la majoria de les vegades
manipulades, per afirmar el contrari. Fins i tot en corren de
completament falses: especialment feridora la de bombardejar
Barcelona des de Montjuïc un cop cada quaranta
anys, perquè no només no ho va dir sinó que va deixar escrita una
dura carregada contra els que ho deien (que és la que corre
manipulada per la xarxa). Azaña es va mostrar hostil al
catalanisme? Sí, durant la Guerra Civil... Per què? Perquè estava
convençut que dins del govern català hi havia qui treballava per
pactar una pau per separat amb Franco (i ni fou l'únic, ni
s'equivocava del tot). Azaña fou injust amb el nacionalisme català
de la Guerra Civil, però això no el fa menys demòcrata. També el
nacionalisme català d'aquells anys va ser injust amb la CNT (i
encara dura) i va formar part del govern que va reprimir al POUM i no
veig perquè això ens hauria de portar a dir que Companys no era
demòcrata: els contextos estan per ajudar-nos a entendre-ho (que no
a disculpar-ho).
Al marge d'una discussió
historiogràfica que ens portaria molt lluny: manifestar-se hostil al
catalanisme és no ser demòcrata?, i manifestar-se hostil a
l'espanyolisme sí que ho és?, perquè hi ha nacionalismes "bons"
i nacionalismes "dolents" en essència?, i d'on es vol que
sigui nacionalista un espanyol convençut?, de Filipines? Cada vegada
que veig escrit "espanyolisme és feixisme" penso en quina
culpa tenen els segovians o els salmantins de ser espanyols (o de
voler-ho ser) perquè els condemnem per això a ser feixistes irremeiablement. És que no poden ser el que vulguin, igual que els
catalans? Dins l'actual independentisme català hi ha demòcrates -la
majoria- i d'altres que no ho són tant i que l'endemà de la
independència començaran a demanar prohibicions, perquè hi ha de
tot a tot arreu. Al final el més lamentable és la banalització de
l'us del mot "feixista", emprat com a arma per insultar
l'adversari i no com categoria d'anàlisi. Pensar que el PSC és
feixista pot impedir de veure qui és feixista realment (com a la
faula del llop que quan va venir ningú no s'ho creia) i fins i tot
pot fer pensar que si els feixistes són com els del PSC, potser el
feixisme no és tan greu. Tota comparació té problemes... però el
feixisme espanyol va provocar una guerra i va fer assassinar 150.000
persones, de les quals menys de 5.000 a Catalunya: tant costa de
veure que no s'ha de jugar frívolament amb certs conceptes?
Sempre m'he demanat per
què quan hom vol afirmar la pròpia identitat i enaltir-la s'ha de
tirar merda a la dels altres i denigrar-la. Hi ha pitjor insult que
dir "feixista"? Es veu que en això no hi ha tanta
diferència entre certs nacionalistes catalans, nacionalistes
espanyols i nacionalistes de la més allunyada nació que ens puguem
imaginar: el considerat "feixista" és sempre l'adversari.
Mai no voldré comprendre per què n'hi ha que per estimar necessiten
odiar (o fer odiar). No és el meu cas: però posats a ser
determinista, potser és perquè soc mestís (xarnego?), perquè el
meu pare va néixer a Múrcia i la meva mare a Sabadell i això
m'incapacita genèticament d'alguna manera. No ho descarteu...
Martí Marín Corbera
Martí Marín Corbera
