At last, but not least... what are my point? (en resposta a una resposta de Vicent Partal, i III)

Em deia interrogativament el Sr.Partal en la seva resposta: Per exemple, està vosté d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no? Està vosté d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no? Està vosté d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho? (ho dic arran la llista d’exemples que posa vosté mateix i que jo no seria la que faria). Està vosté d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influit de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heròiques excepcions que les hi ha?

Anirem per punts. Per exemple, està vosté d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no? No hi ha “un” nacionalisme espanyol estructurat com a ideologia, hi ha diverses estructures ideològiques dins del fenomen nacionalista espanyol i dins de qualsevol altre fenomen nacionalista (més o menys, ja n'he dit coses als articles anteriors). Si la pregunta volia dir (perquè no la tinc del tot clara) si jo penso que existeix el nacionalisme espanyol, la resposta és sí, naturalment... jo no treballo per l'ABC, ni El Mundo, ni (afegiu el que vulgueu, a gust).

Està vosté d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no? No estic d'acord en que hi hagi “un” projecte nacional espanyol, i, per tant, no puc admetre que tots els projectes nacionals espanyols que hi ha hagut siguin “supremacistes”: n'hi ha que sí i n'hi ha que no. L'anàlisi dels fenòmens complexos (i tots els nacionalismes ho són prou) no admeten respostes simplificadores. Aquesta mena de respostes serveixen per a fer eslògans, no per al debat rigorós, i probablement per això són respostes molt ben rebudes en les discussions polítiques (són fàcils de repetir i de difondre com a consignes i els polítics professionals s'hi aficionen fàcilment).

Està vosté d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho? Òbviament que estic d'acord amb l'evidència de que no tots els espanyols són nacionalistes, i tampoc no veig qui podria obligar-los a ser-ho (ni als espanyols, ni als catalans, ni als neozelandesos). M'està preguntant si a més del blanc hi ha altres colors? De debò m'està preguntant si algú pot ser obligat a ser el que no és? A garrotades, segurament es pot obligar algú a dir que és el que no és, però tant com a ser-ho... Arribats a aquest punt no sé si el segueixo... Tinc amics àcrates, amics internacionalistes (dels de debò), conec persones amb doble (i triple) nacionalitat, persones a les que la vida ha portat a viure a quatre i cinc estats diferents (amb els múltiples arrelaments i desarrelaments que comporta) i persones que han canviat en alguna ocasió les seves conviccions d'una cosa a una altra. Suposo, a més, que això de conèixer gent diferent i variada li passa a tothom (excepte a Robinson Crusoe a la seva illa, qui no obstant va trobar-se Friday).

Aquí, una vegada més, no tinc clara una pregunta que, de tant òbvia en la resposta, em resulta absurda. Probablement sigui perquè per a vostè “ser nacionalista” és un concepte molt clar i inconfusible, però per a mi no ho és ja que he pogut comprovar que -com tots els fenòmens humans- el nacionalisme és canviant i el mot s'utilitza amb sentits diferents en idiomes diferents, no tots fàcils de traduir-se de forma exacta. Als EE.UU. tothom està convençut de viure en una nació (nation), i no només en un país (country), i et miren amb estupor si pretens demostrar-los-hi (a la catalana), que en realitat viuen en un estat (state) perquè no són una veritable nació en els termes que per aquí són tan populars. Als EE.UU. “estat” és, posem per cas, Iowa, i “nació” el conjunt de tots els estats units (valgui la redundància). També a molts llocs d'Amèrica Llatina són “federalistes” els partidaris del poder central fort, mentre que aquí “federalisme” vol dir el contrari. Prenguem-nos-ho amb calma i anem cas per cas, perquè les paraules, poden cobrar vida i escapar-se'ns de les mans a poc que ens despistem.

Jo em conformo amb intentar entendre en cada lloc i moment (històrics), qui deia que era nacionalista i qui no, com ho explicaven i si els seus actes confirmaven o bé desmentien les seves paraules. No crec poder atènyer mai el coneixement del significat d'una paraula, sense aclarir-ne el context. Des que vaig perdre la fe en “el món de les idees”, aquell lloc on les paraules són coses, em resisteixo a cosificar els conceptes. O no ha vist mai ningú negar a un altre que sigui nacionalista “de veritat”? O no ha sentit algú afirmar honestament que no era nacionalista i gairebé se li ha escapat el riure en comprovar què entenia per “ser nacionalista”? I el seu aclariment (ho dic arran la llista d’exemples que posa vosté mateix i que jo no seria la que faria), mostra que vostè i jo no li diem nacionalista al mateix (precisament) i crec que no ho ha observat. A la llista de referència jo em referia a individus que tenien un projecte polític que anomenaven “Espanya” (cosa que els feia “espanyolistes”, d'alguna manera, no?) i que qualificaven de nació (cosa que bé que els devia fer “nacionalistes” en algun sentit): uns en un sentit polític absent de tota connotació cultural (Pi i Margall, Salmerón de vell), d'altres amb dosis majors o menors de connotacions culturals (Castelar, Salmerón de jove, Azaña), d'altres encara amb una definició obertament culturalista encara que ho neguessin segons com (Lerroux, Blasco Ibáñez). Aquestes nacions polítiques de les que aquests individus eren nacionalistes resultaven més o menys compatibles amb l'existència de nacions culturals diverses i reconegudes en el seu interior, més o menys compatibles amb l'existència de sobiranies nacionals múltiples dins del mateix estat, etc. Ja sé que a Catalunya, generacions i generacions ens hem format en la idea de que “estat” i “nació” són coses diferents, que Espanya és l'estat i Catalunya la nació, però això no tothom ho veu així, perquè no tothom pensa que les nacions culturals (definides per la llengua, els costums, la història o la religió) hagin de ser necessàriament subjectes polítics, ni tampoc que els subjectes polítics possibles hagin de ser necessàriament nacions culturals.

Suposo, en aquest punt, que una altra llista de nacionalistes espanyols liberals (uns més liberals que altres, de culturalistes i de no culturalistes, però cap d'ells supremacista) encara embolicarà més la troca, però no m'hi resisteixo: Pau Piferrer, Juan Álvarez Mendizábal, Víctor Balaguer, Francisco Javier de Istúriz, Ramón María Narváez, Leopoldo O'Donnell... Els seus cognoms delaten orígens geogràfics prou diferents: tots consideraven, allà per els anys trenta del segle XIX, que Espanya era la nació “que havien de construir perquè encara no existia” i eren ben conscients de les profundes diferències culturals que hi havia entre els diversos racons del territori que pretenien convertir en nació i tots es mostraven obertament convençuts d'aconseguir-ho perquè el que anaven a unir era “pueblos” i no nacions. Què vull dir amb tot això? Que no parlaven com nosaltres, amb el nostre llenguatge, ni amb el mateix significat per a les paraules que utilitzaven. De llegir els seus discursos, des del segle XXI, sense tenir-ho present i fer-los “supremacistes” se'n diu anacronisme. No hi ha llenguatge polític que sobrevisqui al pas dels anys, ni tres cents, ni gairebé trenta... o no li han explicat mai l'acudit de que un PC abans era un tipus de partit i ara un tipus d'ordinador?

Està vosté d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influit de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heròiques excepcions que les hi ha? El nacionalisme espanyol -les preguntes s'encavalquen i les respostes al final també- ha pres diverses formes polítiques perquè ha estat divers i quan ha manat (la pregunta seria, i quan no ha manat? o, al menys “governat”, que no és ben bé el mateix) ha actuat segons la variant que fos al govern. Per això uns governs acceptaren mancomunar diputacions i d'altres no, uns governs acceptaren estatuts d'autonomia i d'altres no, sempre sense permetre (i aquest és el moll de l'os que els fa políticament nacionalistes en alguna de les seves variants) que Espanya “es trenqués”. Tan fàcil que entenem que si Lleida se l'emportessin a Aragó seria una “amputació” i tan que ens costa d'acceptar que hi hagi qui cregui honestament que separar Catalunya d'Espanya també ho seria! No és que hi hàgim de combregar, perquè ja he dit que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però podríem fer l'esforç d'acceptar que la nació (qualsevol nació) i els seus límits no són simplement una qüestió objectiva, entre d'altres coses perquè no són un fenomen natural sinó social? A qui cregui que tot és tan simple com moure una frontera, i que qui no ho entén és per pura estupidesa o per supremacisme, el desafio a anar-se'n a Transilvània a traçar per on hauria de passar-ne una de pactada entre romanesos i hongaresos. I encara li poso fàcil... als anys trenta hauria hagut de traçar-la entre romanesos, hongaresos, alemanys i jueus -parlants de la variant de l'alemany que s'anomena yiddish i jueus per religió, no per “nació”.

De les excepcions heròiques ja n'he parlat i, en general, trobo que ja he parlat prou i de sobres...

Martí Marín.

PS: Ara deixaré reposar el blog una temporada, sempre que el Sr. Partal no em demani el contrari, és clar...

Aquest cop parlaré d'història... (en resposta a una resposta de Vicent Partal, II)

En aquest sentit jo no vaig a entrar a discussions de taverna (Vicent Partal a la seva resposta). Comencem de forma distesa, si pot ser. Al marge del treball acadèmic sempre he estat aficionat a les discussions de taverna, que mai no les he trobat excloents de les altres (què hi farem! ho confesso...). Un sabadellenc molt més important que jo hi va fer un assaig de plagi encara avui molt celebrat pels que els preferim als assaigs de càntic (especialment si es fan en els temples). També en un pub de Cambrigde va tenir lloc la primera presentació pública del descobriment de l'ADN, entre pinta i pinta (una placa encara ho recorda). Queda clar, doncs, que encara que mai no ens trobem per a fer un cafè, perquè no voldria violentar els seus costums (entre un cafè, una taverna i un xiringuitu de platja no hi ha tanta diferència acadèmica, només alcohòlica i no sempre), no per això deixarem de discutir de la forma més cordial possible a través de la xarxa virtual. Convidat, doncs, a discutir seriosament i amb un seguit de preguntes plantejades pel Sr. Partal en el seu blog, no sé si del tipus “qüestionari” o com a "entrevista en profunditat", passo a provar de contestar-les, tenint en compte tot l'expressat a la primera part de la segona part (que dirien els Marx).

Prèviament, però, i per no fugir d'estudi, m'enfrontaré al terme "supremacisme" que vaig ignorar (vilment?) en la primera entrada i que vaig treure'm del mig en la primera part de la resposta per explicar per on vull anar jo, al marge de per on vagi el Sr. Partal. Diu Partal: Per supremacisme concretament s’entén l’evolució concreta d’un tipus de nacionalisme que elabora un discurs definint la seua posició de forma extrema des de una pretesa supremacia, fins i tot psicològica, que li dificulta enormement tant el diàleg com la interacció pràcticament amb ningú. Em sembla bé, sempre que no es consideri que un tipus de nacionalisme és “espanyol”, “català”, “alemany” o “tailandès”. L'espanyol, com els altres, és el nacionalisme que es dona per a defensar/justificar/etc. l'existència d'una determinada comunitat (cultural/política/etc.): però no és “un tipus” sinó una colla de nacionalismes que tenen en comú el seu objecte a defensar/justificar/enaltir/estimar, etc. Per tant no podem qualificar el nacionalisme espanyol, ni cap altre amb etiquetes ideològiques: dins de cada nacionalisme hi ha versions ideològiques diverses, algunes de les quals (això sí) han tingut més seguidors que altres, més èxit electoral en el cas d'esdevenir identificadors de formacions polítiques concretes i han impulsat accions de governs en uns lapses de temps més o menys perllongats.

El problema no és de definició, per tant, sinó d'aplicació. Quan el Sr. Partal aplica la noció “supremacisme” al nacionalisme espanyol es mostra convençut de que n'és l'element majoritari i primordial i que la resta de possibilitats (democràtiques, dialogants, etc.) han existit però han estat irrellevants: Jo dic que ‘és il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern’. Doncs no... no es pot “recordar” el que no és cert. I ja sé que a Catalunya aquesta visió està molt arrelada, però és fruit de tres situacions: a) el caliu del debat polític que impulsa a qui hi participa a utilitzar de forma instrumental la visió històrica que més li convé per a desqualificar l'adversari; b) a la manca d'estudis acadèmics que hi havia fins fa vint anys (les coses han canviat prou, sortosament) sobre el nacionalisme espanyol, combinat amb la boutade político-periodística de que tal nacionalisme ni tant sols existia; c) al fet que durant la llarga nit franquista l'únic nacionalisme espanyol exhibit públicament fou el del règim, que era tan opressiu que va fer que molts nacionalistes espanyols s'avergonyissin de ser-ho per comptes de fer esforços per recuperar altres versions del mateix que havien existit en el passat i que ni foren com la franquista, ni foren anecdòtiques ni marginals.

El nacionalisme català del segle XIX, en les seves diverses variants, va construir una imatge políticament convenient del seu adversari en termes nacionals (ho fan tots els corrents polítics tard o d'hora), i en aquesta construcció va admetre una màxima que no resulta gens ni mica evident encara que (curiosament) també la defensessin els diversos nacionalistes espanyols del moment: la mil·lenària o gairebé mil·lenària antiguitat d'Espanya. Avui dia sabem, o hauríem de saber, que no hi ha nacions mil·lenàries, excepte si acceptem com a axioma (que ja és molt acceptar) que les nacions culturals (fonamentalment comunitats lingüístiques, tot i que no sempre) són el mateix que les nacions polítiques. Les nacions culturals de l'Europa actual es varen començar a definir (pel que sabem) en el món altomedieval i són, per això, mil·lenàries. Les nacions polítiques no es varen començar a construir fins al segle XVIII en el marc de les lluites pageses, burgeses i “populars” en general per enderrocar les monarquies absolutes i, en aquest sentit, són només centenàries.

En aquest procés, algunes nacions polítiques es varen edificar sobre nacions culturals, però ni totes ni de la mateixa manera. La nació política “Suïssa” es va edificar sobre fraccions de diverses nacions culturals, amb llengües no menys diverses, i varen arribar a un consens que dura fins avui (sempre cal afegir que “de moment”). La nació política “Iugoslava” (eslava del sud), tot i comptar amb una llengua majoritària (el serbo-croat) que compartien les dues comunitats religioses dominants (la catòlica-croata i la sèrbia-ortodoxa), no va assolir el mateix grau de consens (ni de lluny), i avui per avui cadascú prova d'edificar la seva pròpia nació política. I és que tenim casos de tota mena! Casos d'èxits inicials de nacions polítiques fonamentats en la religió catòlica (Bèlgica), que se separaren units dels Països Baixos i que després han estat qüestionats per les dues comunitats culturals (flamenca i valona) que l'impulsaren. Hi ha hagut casos on la pèrdua gairebé completa de la llengua no ha estat obstacle per a la definició d'un projecte de nació política (Irlanda), casos en els que l'existència d'una nació cultural diferenciada no ha donat origen a cap projecte sòlid (o amb prou suport) de nació política independent (Galícia, Sicília, Cerdenya); casos d'imposició d'una nació cultural sobre les altres en la construcció de la nació política que han tingut èxits notables (França), casos d'èxits no tan notables (Itàlia), casos parcialment fracassats (Espanya), fracassos indolors o gairebé (Txecoslovàquia) i catàstrofes absolutes (Iugoslàvia). En cadascun d'aquests processos hi jugaren ideologies nacionalistes i, sobretot, projectes polítics nacionals on, tot sovint, la conveniència de la lluita política concreta feu separar o unificar, segmentar o confondre, nació cultural i nació política. Caldrà que baixem a parlar de Catalunya/Espanya...

El català i els que el parlen són mil·lenaris, com el castellà, però això no els converteix ni als uns ni als altres en una nació política de manera automàtica: cap llengua ha aconseguit mai aquesta mena de transubstanciació. Si fos així (i perdoneu la caricatura), l'actual procés d'independència del Principat no seria “nacional”, sinó que seria el procés d'independència respecte d'Espanya d'una part d'una nació, que a més, no ha expressat cap mena de voluntat d'unir-se a la part de la nació que ja ho és d'independent i que es diu Andorra. La nació política “Catalunya”, part de la nació cultural “Països Catalans” vol ser independent, o al menys un nombre que sembla a dia d'avui majoritari dels seus integrants així ho estan expressant; és a dir, vol constituir una nació política de ple dret. A més, té alguns dels seus components ideològics (som una nació) i pràctics (un sistema de partits diferenciat) força desenvolupats de fa dècades, malgrat formar part de la nació política que es diu “Espanya” (i que no se m'ofengui ningú, si us plau). Això mateix els passa a membres de la nació cultural catalana que no formen part de la nació política en construcció que, per simplificar, en diem Catalunya: a la Catalunya Nord, a la Franja de Ponent, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i potser a l'Alguer (però ho desconec, ja em perdonareu). També els hi passa, per a la seva dissort, que estan molt lluny de formar part del sentir majoritari de les seves comunitat polítiques de referència...

Si Espanya fos la caricatura que apareix habitualment quan s'acara al projecte català, no s'entendria perquè ha tingut èxit a d'altres bandes de la Península e islas adyacentes... Espanya no ha estat ni només una imposició (tot i les moltes vegades que una determinada versió d'Espanya ha estat imposada, àdhuc violentament), ni només un resultat de consens (ni de conya, no?). Però cal convenir que el mateix projecte espanyol, decantat vers una nació cultural bàsicament castellana en un intent sempre mancat (i a voltes vergonyant) d'identificar nació política i nació cultural, que ha fracassat a Catalunya (Borja de Riquer, Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya), ha triomfat en d'altres llocs on eren tan o tan poc espanyols com a Catalunya. Llocs on eren castellans i avui són espanyols (força explicable pel que percebien de guany) i llocs on no eren castellans (i per tant no tan fàcil d'entendre) com a Lleó, Astúries, Extremadura, Andalusia, Múrcia, Aragó i, encara un llarg etc. de casos amb no tant d'èxit (Ferran Archilés i Manuel Martí examinaren el cas valencià del segle XIX a l'article “Un país tan extraño como otro cualquiera”). La construcció d'Espanya de finals del segle XVIII ençà (perquè el 1714 Espanya no existia...) ha tingut èxits i fracassos segons el moment i el lloc, fases de consens i d'altres de violència i no podem convertir el nostre cas en la norma, perquè el cas del Principat i de les tres províncies basques (no del conjunt basc) són precisament les excepcions.

Recomano un parell de llibres (si m'ho accepteu) sobre els orígens i desenvolupament de la nació política espanyola i les seves relacions amb les nacions culturals sobre les que pretenia edificar-se: del difunt professor Carlos Serrano, El nacimiento de Carmen. Símbolos, mitos y nación i de José Álvarez Junco, Mater dolorosa. La idea de España en el siglo XIX. Cap dels dos fa gaire concessions als diversos nacionalismes espanyols (ideològics, polítics) amb els que es creuen en el seus estudis (Serrano en fa més d'una broma sagnant), però la visió apuntada per Partal del supremacisme com a eix vertebrador (i en paral·lel al cas iugoslau) està molt lluny de ser real, examinant els fets. Sobretot perquè, tot i que el franquisme ens va voler convèncer del contrari i, al caliu de la desfeta, els vençuts de la Guerra civil varen acabar per transmetre el mateix, la Espanya del segle XIX i de primers del XX fou una construcció liberal avançada, ben classificada entre els estats europeus en matèria de drets i llibertats cíviques (també perquè això d'Europa com a bressol de llibertats antigues s'ha mitificat molt, cal reconèixer-ho), que no va ser esberlada fins que el cop de Primo de Rivera de 1923 va posar fi a gairebé un segle de constitucions i governs liberals: de pocs estats europeus es pot dir tal cosa. La reacció va ser exemplar: de la dictadura no en va sortir un retorn al liberalisme sinó una construcció democràtica a contra-corrent d'una Europa embogida pel feixisme. El final no va ser el fracàs de la República sinó la seva derrota militar, abandonada a la seva dissort per les democràcies i només (mal) sostinguda pel tacticista suport soviètic. Em dol tant que es continuï carregant sobre les víctimes (derrotats) la major part de la responsabilitat de la catàstrofe que els caigué al damunt!!!

Liberals i demòcrates, obreristes i revolucionaris, dins les files dels derrotats s'agitaven projectes nacionals espanyols (de nació política) covats des de dècades enrere que haurien pogut portar a una altra Espanya. El Franquisme ho va impedir.

Mort el franquisme i represa la construcció democràtica, amb coses millors i pitjors i moments de tota mena, avui Catalunya està convençuda de que no li val la pena continuar dins d'Espanya. Bé. Que sigui els que els catalans i les catalanes vulguin... Però per a justificar-ho no cal recórrer ni a la demonització de l'adversari, ni a l'activació de la vulgata d'història d'Espanya i de Catalunya que corre pel món i que tant gent identifica amb “la Història” amb majúscules, sense parar-se a pensar d'on ha tret els coneixements d'història que creu tenir, ni a cap mena de justificació enginyosa. Per què, si Espanya no fos el monstre, llavors no tindria justificació ser nacionalista català? Jo no ho crec...

I disculpi sr. Partal perquè l'he deixat una mica abandonat i perquè encara no he contestat a les seves preguntes, però faig el que puc.

Martí Marín.

Dialoguem, doncs... (en resposta a una resposta de Vicent Partal, I)

Si com deia la meva iaia paterna "es de bien nacido ser agradecido", el primer que em cal fer és donar les gràcies (sense retòriques ocultes) al Sr.Partal per la resposta a la meva primera entrada del blog. Fa dècades que els meus/ves pacients amics i amigues em senten parlar, amb temor gens impostat, sobre el feixisme com a fenomen viu en la política coetània i sobre el perill de banalitzar-lo al caliu de la discussió política (que és el crec que fan els articles del Sr. Partal). Perquè per especialització professional (franquisme i feixisme) he pogut constatar com, des de la mateixa aparició del terme al final de la I Guerra Mundial, es va utilitzar molt més per desqualificar que per cap altra cosa en el llenguatge quotidià (i va tenir usos de tota mena en l'acadèmic, com ha explicat molt bé en els seus treballs el professor Enzo Traverso). La banalització del terme va fer molt de mal i el va fer per aquí aprop, de la mateixa manera que encara no s'ha assumit fins quin punt el va patir internament la societat catalana. No ha bastat que diverses generacions d'historiadors expliquéssim que hi va haver un molt notable i complex franquisme català perquè la idea sigui acceptada encara avui. Al revés, es continua considerant de forma majoritària el franquisme com un fenomen aliè i imposat per Espanya i no amb arrels pròpies també (idea a la que continuen contribuint historiadors que mai no han treballat específicament sobre el franquisme català, encara que sí que ho hagin fet sobre altres temes del període). Els franquistes catalans es veu que eren excepcions i punt (hi ha una cita sovintejada al respecte de Jordi Pujol que ni el company Joan B.Culla ha aconseguit de desterrar entre els simpatitzants de CiU). No importa que la recerca hagi demostrat de ja fa temps que aquestes “excepcions” es comptaven per desenes de milers (alcaldes, regidors, diputats provincials, càrrecs sindicals, funcionaris, periodistes, militants de Falange, etc.), el tòpic del Vichy català continua arrelat, contra tota evidència, fora de l'acadèmia.

Aquesta altra forma de banalització del feixisme (perquè el franquisme fou el sistema polític feixista espanyol, amb participació catalana) no afecta l'escrit de Partal, però darrerament m'hi ha fet tornar a pensar l'alcalde de Barcelona i algú ho havia de dir, a ser possible des de fora del PSC: perquè qui estigui lliure de Samaranch que tiri la primera pedra... Les gràcies són degudes, per tant, a l'ocasió que m'ofereix el Sr. Partal de tornar-ne a parlar, sabent -a més- que ara hi ha algú que escolta.

En el moll de l'os de la seva resposta el Sr. Partal em fa un seguit de preguntes ben concretes encapçalades per la frase "Primer em suspèn en història i després no vol que parlem d’història?" i provaré de contestar-les, després d'haver entrat en el que Partal assegura que era el terme clau de la seva anàlisi (“supremacisme”) en aquest improvisat i electrònic diàleg. Tanmateix, abans de reiniciar-lo, algunes observacions -una d'elles personal-, per anar fent boca i perquè no me'n ser estar.

Escriu Partal, per als seus lectors, que va cercar informació sobre mi. És ben natural perquè no soc una persona “coneguda”. A continuació explica el resultat als lectors perquè pensa, encertadament, que els hi deu passar el mateix: vaig trobar que està molt ben considerat pels seus alumnes de la facultat i que va tenir un comportament destacat i pel que he llegit molt honest en la protesta contra l’entrada dels mossos al recinte. I també que ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en general i que havia escrit com a mínim un article d’opinió a VilaWeb. Gràcies pel detall de no fer un procés d'intencions sobre qui podia ser el "misteriós" blogger que sortia a la llum per primera vegada i que “sospitosament” ho feia per atacar-lo després que vostè hagués dit el que l'article deia sobre el PSC. Suposo que ja va veure a l'article de VilaWeb l'opinió que tinc d'un alcalde, precisament, del PSC... Ara bé, no deixo de pensar que més que “qui som” deu importar el que diem i el context en que ho fem. Jo vaig escriure sobre l'article del sr. Partal pel que deia i per on ho deia i no per qui ho deia: hauria replicat en el meu blog, encara buit després de quinze dies de fer-me explicar com funcionava, a qualsevol que hagués escrit una cosa així a WilaWeb.

Tanmateix, com que després -i com de passada- el sr. Partal ens informava sobre les dimensions del seu currículum com a font d'autoritat (He escrit milers d’articles en aquesta vida. I he fet uns quants llibres molt clarets), penso que potser hauria d'haver equilibrat una miqueta més el duel curricular als ulls dels seus lectors. Al no haver-ho fet, trobo que he de dir alguna cosa sobre mí si no vull exposar-me a ser -per als lectors- una mera caricatura. I perquè (ai las!) tinc la meva vanitat (què hi farem!) i això de ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en general he de reconèixer que d'entrada em va picar una mica. Els amics em diran que això no ho hauria de dir, que no val la pena, que no caiguis en el que podria ser un parany, etc., (i segur que tenen raó i que, a més, no hi havia intenció) però després de més de vint anys d'escriure sobre franquisme (llibres, capítols de llibre, articles, ponències i comunicacions a congressos), d'impartir assignatures especialitzades sobre el tema a la UAB, d'haver-ne parlat en unes quantes universitats fora del sistema espanyol, de formar part des de la seva fundació d'un centre de recerca especialitzat en franquisme (el CEFID), de participar en tribunals acadèmics que jutgen els treballs d'altres sobre franquisme i -encara que sigui anecdòtic- d'haver participat com assessor o d'haver estat entrevistat en documentals televisius sobre el mateix període (Porcioles, la Presó Model, la sèrie de TV3 Pecats capitals...), em va sonar a que m'estaven perdonant la vida... Tanmateix, com ens ha recordat recentment Hannah Arendt de la directora Von Trotta, el curriculum a Heidegger li va servir per acabar col·laborant amb els nazis: més ens valdria a tots plegats no presumir-ne (i els acadèmics hi tenim tirada).

Per anar tancant tants prolegòmens: no em nego a discutir d'història (i se'n deu haver adonat el sr. Partal...), però discutir d'història de veritat només es pot fer en profunditat a les pàgines d'una publicació adequada (electrònica o no), on no només surtin noms i títols aquí i allà -a veure qui en cita més- sinó que surtin documentats, amb referència completa (cita, pàgina, etc.), que afegeixin referències d'arxiu i no només de fonts indirectes i totes aquelles coses que identifiquen -encara que només sigui per convenció- la producció científica. Aquí no podem fer això i ho sabem tots dos. Al menys jo ho confesso així per la part que em toca i és el que intentava expressar de forma maldestre amb el que vostè qualifica de meus bla, blas. Per tant espero que no competim (aquí) sobre qui es capaç d'afegir més noms, vostè de sociòlegs i antropòlegs i jo de col·legues historiadors (encara que n'haurem de citar un o altre). Si mai hi hagués l'ocasió hi ha revistes especialitzades que ens obririen les portes a tots dos a un debat acadèmic sobre feixisme i nacionalisme, perquè són temes de constant actualitat... al preu de no tenir ni una centèsima part de lectors, això sí! [I aquí potser cal que aclareixi als lectors no versats que en el concepte de “revistes especialitzades” no hi entra Sapiens -divulgació ben feta, però simple divulgació, encara que de vegades la propaganda ho vengui d'una altra manera- i amb prou feines magazins d'història i cultura com L'Avenç, Historia y vida i d'altres similars encara que hi escriguin professionals. Les revistes especialitzades no es venen en els quioscos.]

Vostè escriu, no sé si dolgut, però dubto que desconcertat: He de dir que el primer que m’ha desconcertat és que, tal i com ha passat en la majoria de comentaristes dels dos articles, hi ha una paraula, que és la paraula clau del meu discurs, que o bé ha passat desapercebuda o bé jo no li he sabut donar la importància que té: supremacisme. Paraula, i concepte, que no es comenta en cap moment. Trobo que és una forma com qualsevol altre de fer-se passar per un novell en matèria de comunicació i vostè de novell res... Els titulars dels seus articles (i vostè sap perfectament per a què serveix un titular i que no és mai innocent) eren “Per què el PSC bascula cap al feixisme?” i ja vaig escriure que això només es pot interpretar com a sensacionalisme. O ens vol fer creure (amb la seva experiència) que mai no va pensar que dient que el PSC podia esdevenir feixista un dia d'aquests hi hauria reaccions que se centrarien precisament en això? Vostè no pot relacionar “feixisme” i “PSC” en un titular (dos, de fet) i pretextar després als qui el contesten que vull parlar només com a amant de la història i la historiografia. En els seus dos articles la història era un complement per a donar “profunditat”, però es tractava de reflexions merament presentistes -com en tants d'altres, de tants autors, ai las!- i jo com a historiador ho vaig voler fer notar. Per tant, abans de discutir d'història, posem les cartes de cara enlaire en el present.

“Feixista” és el pitjor que es pot ser políticament parlant (sense mitges tintes) i és per això que tants han volgut allunyar aquest mot de la caracterització del franquisme, tot i ser franquistes en algunes ocasions. Davant d'aquest mot, l'us del concepte de “supremacisme” (o de qualsevol altre) per explicar per què el nacionalisme espanyol (segons vostè) no té tradició democràtica és gairebé el de menys (i ja discutiré més endavant si “supremacisme” em sembla adequat o no per a caracteritzar el nacionalisme espanyol). Per què? Doncs perquè el feixisme és el sistema polític (no és només una ideologia) que va conduir a la II Guerra Mundial, va ser responsable de les desenes de milions de morts que s'hi varen produir i va organitzar un engranatge industrial destinat al genocidi dels qui va considerar que eren jueus, gitanos, eslaus, etc. i a la massacre de molts altres. Si dic “dels qui va considerar” és perquè caldrà convenir que no és possible determinar la “raça” de ningú, encara que els nazis creguessin que sí, simplement perquè les races no existeixen: entre els éssers humans només existeixen les diferències taxonòmiques (de formes) i, en tot cas, les culturals (que tampoc no són tantes com ens agrada destacar i que, a més, són canviants en el temps, amb i sense violències). Com que no crec que vostè volgués dir que el PSC vol una dictadura de partit únic (conditio sine qua non del feixisme com a sistema polític), per començar a cometre, a continuació, un extermini en massa, doncs no puc pensar de cap manera que el seu us de “feixisme” no fos purament sensacionalista. Jo, al menys, no li se trobar cap altra explicació que no sigui ofensiva per a la seva intel·ligència.

El feixisme no és un fenomen que pugui centrar-se en una característica única i definitòria, ni ideològica, ni pràctica: és una combinació de preceptes ideològics amb operacions pràctiques que s'han de donar simultàniament i que només es poden explicar (com deia el difunt Angelo Tasca a Nascita e avvento del fascismo) escrivint-ne la història. Definir el feixisme com a ideologia no és suficient, sense atendre a com es desenvolupa en la pràctica (moviment polític i construcció de l'estat). Per això, en la definició de feixisme no n'hi prou amb acotar la seva ideologia a partir d'oferir-ne un paradigma interpretatiu, es digui “supremacisme”, “totalitarisme”, “autoritarisme”, “nacionalisme palingenèsic” o el que es vulgui. Fa dècades que ens barallem (cordialment) amb els sociòlegs sobre això i cap concepte clau ideològic (o sigui, discursiu) ens podrà convèncer als historiadors de que no cal analitzar la pràctica: no només què diuen els feixistes, sinó què fan.

Els historiadors, no obstant, no hem defugit la qüestió ideològica en el feixisme, però no la hem limitat a la seva expressió nacionalista, perquè aquesta és només una de les cares del poliedre: el feixisme té, també i simultàniament, una lectura de classe (no només de classe, però també de classe), una dimensió religiosa (el concepte de religió política que va encunyar Emilio Gentile a Il culto del littorio, ja fa anys que circula), un plantejament de gènere i un enfocament sobre la vida privada i personal: perquè no tot és la nació en aquesta vida. Als diversos feixismes que han governat els preocupava la nació d'una manera central, però també el paper que cada classe social hi havia de tenir, el sistema de creences que calia desenvolupar, el rol de cada gènere i allò que calia que fos la vida personal i familiar i van dedicar enormes esforços a cadascun d'aquests camps. És per això que s'ha pogut parlar de “totalitarisme” i és per això que qualsevol caractarització del feixisme en base exclusiva a “la qüestió nacional” resulta inevitablement mancada.

Per a la correcte comprensió del feixisme espanyol (a Espanya i a Catalunya) des d'un punt de vista ideològic, no n'hi ha prou tampoc amb l'anàlisi de la seva manera d'entendre la nació. En primer lloc perquè els feixistes espanyols varen discutir prou sobre el tema internament i sabem de ja fa anys, que en tenien visions diferents i sobre les que mai varen arribar a un consens (Ismael Saz, España contra España). Els feixistes espanyols tenien una manera de concebre les classes populars i de relacionar-s'hi (Carme Molinero, La captación de las masas), de concebre el paper de la dona en la vida pública i privada (María Teresa Gallego, Mujer, Falange y franquismo), d'encarar el tractament a la infància (Ángela Cenarro, La sonrisa de Falange), d'entendre la dissidència com una malaltia i de provar de “guarir-la” (Ricard Vinyes, Irredentas. Las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas), etc. Per seductor que pugui ser el model dissenyat a partir de l'estudi d'un altre país, només la història comparada ofereix marcs adequats per a veure si una teoria general és tal o és simplement la conclusió d'un estudi de cas (aprenguem del vell mestre una vegada més: Enzo Collotti, Fascismo, fascismi i del seu encara suggerent article “Cinque forme di fascismo europeo: Austria, Germania, Italia, Spagna, Portogallo”). Podria seguir enumerant llibres i encara molts més artícles, que no tindria un mèrit especial: uns els hauria llegit per gust i d'altres per obligació, perquè és així com em guanyo la vida, i pel mateix motiu tinc els llistats en el mateix ordinador que estic fent servir per escriure això. Però no té sentit: solem posar-los en notes al peu, precisament perquè no entorpeixin la lectura. Prefereixo arriscar-me a ser acusat de no voler discutir o de que bla, bla una vegada més, abans de convertir la resposta en una guia telefònica.

Respecte de les pràctiques passa el mateix. Ni tant sols una pràctica tan extrema com el genocidi defineix el feixisme, perquè sistemes no feixistes també han comès genocidis (l'Imperi Otomà amb els armenis durant la I Guerra mundial, el govern dels EE.UU. amb els indis, l'australià amb els aborígens) i són els sistemes polítics i no les ideologies les que cometen els genocidis: les ideologies els justifiquen. Per això encara menys el pot definit el genocidi cultural (terme que és òbviament metafòric): també abans del segle XIX ja hi havia hagut aquesta mena d'anorreaments culturals i el feixisme ni tant sols existia. Més encara: si de genocidis culturals parlem, què no dir del democràtic estat francès, que va anar extingint cultures al mateix temps que modernitzava l'estat, feia créixer l'economia i incrementava els drets polítics i socials individuals, durant la llarga III República? Novament tornant al franquisme, cal referir-se, per tant, a com s'organitza el partit únic per exemple a l'obra recentíssima coordinada per Miguel Ángel Ruiz (Falange. Las culturas políticas del fascismo en la España de Franco), el sindicat únic i vertical, el sistema territorial de govern, el sistema judicial, les polítiques demogràfiques i migratòries, etc. Només combinant elements i comparant pràctiques es pot definir amb precisió (ja que m'he proposat no fer llistes, deixeu-me treure pit amb l'obra col·lectiva catalano-italiana que varen coordinar Carme Molinero i Giuliana di Febo, Nou estat, nova política, nou ordre social. Feixisme i franquisme en perspectiva comparada).

En mig de tot plegat i suant per precisar, per convicció professional però també pel deure cívic de d'aprendre i fer aprendre del passat, em sembla lògic no donar per bones simplificacions de mots que tanta sang han costat i que fem anar amb tan poca cura. De la mateixa manera que cada vegada que veig, amb indignació, que algun mitjà de comunicació -normalment radicat a Madrid, tot i que no només- acusa de “feixisme” el nacionalisme català a l'engròs, se m'encén la sang tot i que sé que no s'estan referint seriosament al terme sinó que només volen fer mal a base d'escalfar l'ambient, quan vaig veure el que vostè escrivia només vaig poder pensar que n'havia fet un gra massa. I ho vaig posar per escrit per als meus amics (qui si no s'hauria de mirar el meu blog?) sense ser conscient que en teníem algun de comú que s'ocuparia de fer-li arribar (com així ho deixa clara la seva resposta). Però he de confessar que m'ha agradat l'experiència i la perllongaré, però en un altre moment, perquè encara no he contestat a les seves preguntes (interrogatori?), tot i que estic passant de tres pàgines de word amb lletra 12 amb interlineat simple. I això no m'ho admetrien a cap diari...

Martí Marín

El mot "feixista" el carrega el diable

Encara estaven calentes les tecles del meu ordinador de la meva darrera (i primera) entrada al blog (fet per recomanació d'amics i amigues cansats dels meus llargs i improcedents textos al facebook) i em deixen veure un article on es confirma el greu perill de banalització del terme "feixista" que jo anunciava. El Sr. Francesc Moreno a Eldebat.cat del 21 d'agost responia al Sr. Partal inicialment en uns termes que semblaven molt raonables. Però a mig article el Sr. Moreno decideix utilitzar exactament el mateix tipus d'argument que el Sr. Partal. Emparant-se en l'acusació de "feixista" llançada per Partal al PSC, Moreno contesta que no, que "feixista" ho és en Partal i el nacionalisme català (llegeixi's CiU i ERC), i ja hi tornem a ser... - Feixista, tu! - No! Tu! - Tu més! I el nivell del debat continua millorant fins que, per acabar-ho d'adobar, el Sr. Moreno utilitza els seus "coneixements" històrics i afirma: "A Catalunya tenim un únic precedent d'organització política vinculada al feixisme: Estat Català". Arribats a aquest punt (i després d'alçar-me de terra i tornar a seure a la cadira) suspenc al Sr. Moreno, com abans ho havia fet amb el Sr. Partal (privilegis virtuals no violents que m'agrada prendre'm de tant en tant).

Si haguéssim de fer cas de les conclusions de tots dos articulistes (i dels que deuen haver-se definit ja a aquestes hores a favor d'una o altre posició) hauríem de concloure que tenia raó el PP quan, fa ben pocs anys, deia que Catalunya tenia un govern "totalitari": dos partits (PSC i ERC) susceptibles de derivar en el feixisme d'un dia per l'altre afectats per un mal similar (el nacionalisme en alguna de els seves versions), units a una coalició (ICV-EUiA) de post-comunistes i comunistes en actiu. Només el PP podria, doncs, salvar Catalunya de la dictadura, ja que CiU és avui aliada d'ERC. Serà que el Sr. Partal i el Sr. Moreno són submarins del PP? (és ironia, lector desconegut!) Posats a dir-la grossa, ja hi haurà algú que obri la porta...

Però ai! En ajuda del PP compareixen els heroics militants de Nuevas Generaciones a cop de fotografia i tuit, per demostrar que de feixisme ells encara en saben més (i saluden correctament, amb el braç enlaire). I encara, el seu portaveu adjunt al Congrés dels Diputats (Rafael Hernando) afirma que "la República llevó a un millón de muertos" (l'estúpid mite franquista del "millón de muertos") i demana al PSOE que "expulse a los afiliados que porten la bandera tricolor" (la de "l'antidemocràtic Azaña", segons Partal), tot plegat en un lloc ben discret com el programa Las Mañanas de Cuatro (El diario.es 28.8.2013). Estem voltats de feixistes per tot arreu...

Doncs mireu... no! O, almenys, no encara. Vivim en un país/nació/estat/comunitat autònoma/partit judicial/municipi/barri/districte postal (tatxeu el que no us agradi) on els feixistes són pocs (de moment) i estan ben localitzats (excepte per la policia, sembla ser). Hi ha petits grups i bandes organitzades de joves neonazis, escampades una mica per tot arreu, que podrien un dia convertir-se en la força de xoc d'un moviment feixista que no existeix (al menys, no encara).

Malauradament sempre que es denuncia l'acció d'una banda d'aquestes característiques surt un regidor, un alcalde, un conseller, etc. que ho nega o bé ho minimitza i no fa res per arrancar la mala herba perquè és cosa de minories, joves desorientats, etc. A continuació un "expert" en nous feixismes ens "tranquil·litza" tot dient que no passa res, que ja no són com els dels anys trenta/quaranta i deu esperar que les víctimes es quedin tranquil·les amb tan bona notícia... És veritat que avui aquests grups no passen de ser bandes que episòdicament apallissen gent, destrossen locals i mobiliari urbà perquè els més espavilats entre ells (sense passar-se) ho deixen per fer-se grans i, com a màxim, ingressen en algun partit a veure si en treuen res (preferentment el PP per la quantitat de neo-franquisme acumulat que no els dona la gana de netejar). Només algun, de tant en tant, es troba amb els vells amics i es fan fotografies "entranyables" per penjar-les per la xarxa, com una gracieta... Ni els seus majors fan res, ni les autoritats prenen mesures perquè estan massa ocupades en coses importants.

Mentrestant aquí ("a casa nostra", que diuen a TV3), com a la resta d'Espanya (amb perdó), els periodistes/opinadors/tuttolegs s'entretenen acusant de "feixista" no importa qui (amb tal que sigui l'adversari) i exhibint coneixements històrics que no tenen sobre els anys trenta del passat segle XX, sense parar-se a pensar que el fenomen neonazi és ben present, precisament, a Catalunya. No es tracta només de les bandes d'aprenents de squadristi: el Parlament de Catalunya ha estat dues vegades ben aprop d'haver d'acollir el més proper que puc imaginar-me a diputats feixistes que hi ha en tot l'Estat Espanyol: els militants de Plataforma per Catalunya (PxC). Per comptes d'apuntar cap al nacionalisme català o espanyol, dins dels quals hi ha grups amb tota mena d'ideologies d'esquerra a dreta, més valdria la pena que es fixessin en aquells que catalanistes o espanyolistes, resulten, sobretot veritables projectes de feixista.

Però si tots aquests periodistes/opinadors/tuttolegs no em volen fer cas (no tenen per què, és cosa seva...), al menys facin-me un favor: deixin en pau la història o millor... llegeixin-ne una mica més! Perquè a Catalunya hi ha hagut feixistes per a tots els gustos i no només a Estat Català (on eren només una part, ubicada en les seves joventuts fonamentalment). A Catalunya -mentre es discutia sobre Estat Català- hi va haver Falange Española, també les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), després es van unir dins FE-JONS, varem tenir Peña Ibérica, Legionarios del Dr.Albiñana, pistolers dels Sindicatos Libres i un llarg etcètera de grups i grupuscles que un dia acabarien dins el partit únic de Franco FET y de las JONS. I no ens fem il·lusions pensant que eren un problema "espanyol", perquè a Catalunya eren una minoria: eren una minoria a tot arreu... Valladolid inclosa!

Pocs anys després (oh meravella!), quan Franco va triomfar, milers de catalans varen córrer a fer-se el carnet del seu partit i desenes de milers varen córrer a col·laborar amb el seu règim (encara que no tinguessin carnet), i no hi va fer res si procedien del catalanisme o de l'espanyolisme, perquè de tot hi va haver (perdoneu la immodèstia d'autocitar-me: Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938-1979, Pagès editors, 2000; Josep Maria de Porcioles. Catalanisme, clientelisme, franquisme, Societat Catalana d'Estudis Històrics, 2000, reeditat per Base, 2005). Són tants encara avui els que diuen que a Catalunya no hi va haver franquistes! Són tants els neguen que tal persona fos feixista (franquista) tot i que va tenir carnet de FET-JONS, d'excombatiente o d'excautivo, tot i que va ser delegat sindical, membre del Consejo Local del Movimiento, regidor, alcalde o diputat provincial dins d'un règim que ho era.

Des que era jove he vist com alts càrrecs de partits que avui s'insulten dient-se "feixista", a través dels seus portaveus periodístics (oficials o oficiosos), han donat la mà (i gairebé la cartera) a individus que provenien d'aquest món i que encara tenien la barra de dir que no se'n penedien. Individus com Manuel Fraga, perquè "negociàvem" mancomunitats de diputacions entre dinar i dinar allà per 1976 quan l'ínclit personatge deia que el carrer era seu -que poca memòria que hi ha a Convergència...- o com Juan Antonio Samaranch perquè "tots" volíem Jocs Olímpics... Per què no els hi varen dir feixistes a ells i s'ho diuen entre ells? Doncs perquè, una vegada més, "feixista" es fa servir de forma banal, per insultar i no per analitzar i prevenir. La propera vegada que un pelat (o amb cabellera, que m'és igual) agredeixi un immigrat, faci pintades en una mesquita o trenqui els vidres de la llibreria de la Universitat de València, llavors tots correran a dir que el feixisme no és un perill real, que no n'hi ha per tant, que ja prendran mesures (?) i "s'oblidaran" de tant d'article i de tant d'abrandament antifeixista (perquè no se'ls acudirà pas de fer-se de la plataforma antifeixista del seu barri, és clar). I tornarem a començar...