Però per què, Partal? (en un sol lliurament)

El director de Vilaweb, Sr. Vicenç Partal ens il·lustra amb dos articles (20 i 21 d'agost de 2013) que prometen en el títol l'explicació d'un fenomen fins ara ocult: el perquè de la "basculació lamentable del PSC cap al feixisme". Com que no tenia notícia de tal fenomen, me'ls he llegit amb tota atenció... i m'he emportat una enorme decepció. Justament del que no parla cap dels dos articles és d'aquesta presumpta feixistització del PSC. De titular les coses com ho ha fet el Sr.Partal amb aquests dos articles fins ara se'n deia sensacionalisme, però potser m'he perdut alguna cosa...

Ambdós articles es limiten a fer una història ràpida, simplista i interessada d'un partit al qual l'autor professa una hostilitat gens dissimulada. No és que jo sigui o hagi estat afí al PSC, el meu currículum polític és limitadet però crec que prou clar en aquest sentit (busqueu-me per la xarxa comprovareu a quina opció vaig donar suport a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: potser evitarem els típics comentaris precipitats de lectors indignats a peu d'article). Però no puc deixar passar una versió tan esbiaixada de la història del PSC que, de retop, n'explica una de paral·lela sobre la de Catalunya (i la d'Espanya) que déu n'hi do.

Després del títol no es torna a parlar de feixisme fins al paràgraf final de cada article, on l'autor efectua un salt mortal que porta, no se sap com, de la frustració electoral al feixisme (al primer) i de l'espanyolisme al feixisme (al segon), sense aclarir -intencionadament?- a què s'està referint amb "feixisme". I resulta prou greu perquè de definicions de "feixisme", qualsevol estudiant espavilat de qualsevol ciència social n'hi podria donar tres i quatre de diferents sense haver-s'hi d'esforçar gaire...

Però sensacionalismes al marge (que ja seria prou greu), el que m'interessa és discutir visions històriques (deformació professional meva, què hi farem!) i és això el que passaré a fer. Com és usual, els articles periodístics s'elaboren sense notes al peu que ens il·lustrin sobre d'on treu moltes de les coses que afirma tan categòricament i això fa més difícil la discussió (es com acusar sense proves, però no me'n queixo, és el que permet el mitjà). Farem el que podrem.

A l'inici de primer article, Partal ens introdueix el que serà el moll de l'os de la seva argumentació sobre les causes del gir del PSC: "Primera, a una marginació creixent; segona, al nivell intel·lectual de la direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica.". Respecte de la primera raó (a la qual dedica tot el primer article), si per "marginació" llegim daltabaix electoral i possibles empitjoraments només podem estar-hi d'acord. Però l'autor s'esforça a acumular evidències innecessàries d'una caiguda en picat que ningú no ignora i no s'esforça en igual mesura en explicar perquè el PSC hauria de caure en el feixisme com a conseqüència, com si fos l'únic partit socialdemòcrata d'Europa que ha passat per un procés similar en els darrers vint anys. Ho deu trobar evident, i per això no ho desenvolupa, però bé deu recordar que en una situació molt pitjor com la de la UCD el 1981, un partit farcit d'ex-falangistes (per cert), que donava suport parlamentari a Jordi Pujol (en aquells dies sense majoria al Parlament de Catalunya) i que rebia el de CiU a Madrid (també, per cert), no va derivar en aquesta direcció sinó que -simplement- va desaparèixer per implosió. Una implosió del PSC em sembla més probable que una feixistització si la deriva electoral continua en el mateix sentit. Els posicionaments d'alguns dels seus membres destacats, que han quedat fora de la direcció, sembla anar en aquesta línia.

Però, per pura coherència amb altres coses que afirma en els articles sobre el PSC, podria explicar-me el Sr. Partal com podria bascular cap al feixisme un partit "sucursalista" sense el permís del seu patró? O és que també el PSOE està basculant en la mateixa direcció? Amb un PSOE feixista el PP seria ultrafeixista i els veritables feixistes (els de camisa blava, els de PxC i similars), serien ultra-ultra-feixistes i ja tenim el quadre complert de la política espanyola. Anàlisi fina...

Respecte de la segona, ja em perdonaran els professionals de la política, però el nivell intel·lectual de les direccions dels principals partits de govern a Catalunya i a Espanya (i al món!) mai no ha estat precisament espectacular (ni categoria acadèmica, ni prestigi professional en algun altre camp, ni, en el nostre cas, domini d'idiomes) i això no ha impedit que cap partit es mantingués o es redrecés. O és que algú creu que va ser la capacitat intel·lectual de José Maria Aznar i els seus seguidors el que va portar al PP a trencar el "sostre de Fraga" i aconseguir la majoria absoluta? O és que ara ens prendrem els eslògans al peu de la lletra i donarem per bo que el govern Mas és el dels "millors" passant per damunt del fet que una de les seves membres va declarar que era psicòloga sense tenir acabada la carrera, el conseller de sanitat ha estat dirigent de la patronal sanitària privada i un assessor presidencial és el cap del gremi de constructors (totxo-maníacs) de Barcelona que ens volien encolomar Eurovegas? No hi ha cap relació de necessitat entre nivell intel·lectual i resultats electorals o feina política ben feta (ni Berlusconi és un geni per haver guanyat tantes eleccions, ni la manca d'estudis universitaris ha impedit a Evo Morales fer una tasca política impecable). El que sí passa és que quan algú guanya unes quantes eleccions, o assoleix un alt càrrec, no falten els opinadors/aduladors que el transformin en gran pensador per una temporada (a Espanya i a Catalunya, per exemple, que ja ens coneixem, no?).

Deu ser per això que en el segon article Partal rectifica imperceptiblement i ja no diu "nivell intel·lectual" sinó "pobresa ideològica", que és una altra cosa. Per a mi, de totes maneres, atribuir a la ideologia -els discursos, els programes que ningú no llegeix- l'èxit o el fracàs d'una opció política resulta el més naïf dels idealismes (què voleu que hi faci, sóc materialista): Pi i Margall tenia un nivell intel·lectual i unes idees de gran categoria i els seus partits solien fer el ridícul a les eleccions (ai las!). Podríem fer una llista ben llarga d'intel·lectuals i brillants pensadors que han fracassat a les urnes i d'indocumentats ideològics que s'han fet un tip de guanyar eleccions. Tampoc no veig, de totes maneres, perquè de la manca d'idees pot sorgir el feixisme: el feixisme no té manca d'idees, en té poques i elementals però molt clares.

Però la que s'enduu la palma és la tercera pota argumentativa: "el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica". Com a professor d'història li dic, senyor Partal, està suspès... Aquesta afirmació que vostè dóna per incontrovertible és un simple eslògan polític dels nostres dies, eminentment interessat a difondre que això és així sense necessitat de demostrar-ho (adobat, això sí, amb quatre cites vikipèdiques i algunes "certeses" de manual envellit). El nacionalisme espanyol té tanta o tan poca tradició democràtica com qualsevol altre. La multiplicació d'estudis sobre els nacionalismes europeus fets durant les darreres tres dècades ha estat proverbial i fa que en sapiguem avui molt més del que el gran públic podria sospitar o tenir temps de llegir. A finals del segle XIX els nacionalismes democràtics eren excepcionals a tot arreu: el nacionalisme català, unitari i reivindicatiu, era el de les Bases de Manresa -gens democràtiques-, mentre que en els mateixos anys -al costat dels nacionalistes espanyols no demòcrates, que no eren pas poc nombrosos- hi havia un Emilio Castelar -republicans possibilistes- i un Nicolás Salmerón -republicans unitaris-, tos dos ben demòcrates. Salmerón, per cert, tot i ser nacionalista espanyol, va ser diputat de la Solidaritat Catalana el 1907 (amb Macià, amb Cambó, amb Pi i Arsuaga...). Aquest republicanisme espanyolista i democràtic desembocà en Marcel·lí Domingo -tortosí i líder del radical-socialisme- Diego Martínez Barrio -fundador d'Unión Republicana, procedent del lerrouxisme i president de la II República a l'exili- i, sobretot, Manuel Azaña -Izquierda Republicana-, nacionalista espanyol i impolutament demòcrata.

És per això que resulta de molt mal gust que hi hagi tanta afició en els darrers temps a desenterrar cites dels diaris d'Azaña, la majoria de les vegades manipulades, per afirmar el contrari. Fins i tot en corren de completament falses: especialment feridora la de bombardejar Barcelona des de Montjuïc un cop cada quaranta anys, perquè no només no ho va dir sinó que va deixar escrita una dura carregada contra els que ho deien (que és la que corre manipulada per la xarxa). Azaña es va mostrar hostil al catalanisme? Sí, durant la Guerra Civil... Per què? Perquè estava convençut que dins del govern català hi havia qui treballava per pactar una pau per separat amb Franco (i ni fou l'únic, ni s'equivocava del tot). Azaña fou injust amb el nacionalisme català de la Guerra Civil, però això no el fa menys demòcrata. També el nacionalisme català d'aquells anys va ser injust amb la CNT (i encara dura) i va formar part del govern que va reprimir al POUM i no veig perquè això ens hauria de portar a dir que Companys no era demòcrata: els contextos estan per ajudar-nos a entendre-ho (que no a disculpar-ho).

Al marge d'una discussió historiogràfica que ens portaria molt lluny: manifestar-se hostil al catalanisme és no ser demòcrata?, i manifestar-se hostil a l'espanyolisme sí que ho és?, perquè hi ha nacionalismes "bons" i nacionalismes "dolents" en essència?, i d'on es vol que sigui nacionalista un espanyol convençut?, de Filipines? Cada vegada que veig escrit "espanyolisme és feixisme" penso en quina culpa tenen els segovians o els salmantins de ser espanyols (o de voler-ho ser) perquè els condemnem per això a ser feixistes irremeiablement. És que no poden ser el que vulguin, igual que els catalans? Dins l'actual independentisme català hi ha demòcrates -la majoria- i d'altres que no ho són tant i que l'endemà de la independència començaran a demanar prohibicions, perquè hi ha de tot a tot arreu. Al final el més lamentable és la banalització de l'us del mot "feixista", emprat com a arma per insultar l'adversari i no com categoria d'anàlisi. Pensar que el PSC és feixista pot impedir de veure qui és feixista realment (com a la faula del llop que quan va venir ningú no s'ho creia) i fins i tot pot fer pensar que si els feixistes són com els del PSC, potser el feixisme no és tan greu. Tota comparació té problemes... però el feixisme espanyol va provocar una guerra i va fer assassinar 150.000 persones, de les quals menys de 5.000 a Catalunya: tant costa de veure que no s'ha de jugar frívolament amb certs conceptes?

Sempre m'he demanat per què quan hom vol afirmar la pròpia identitat i enaltir-la s'ha de tirar merda a la dels altres i denigrar-la. Hi ha pitjor insult que dir "feixista"? Es veu que en això no hi ha tanta diferència entre certs nacionalistes catalans, nacionalistes espanyols i nacionalistes de la més allunyada nació que ens puguem imaginar: el considerat "feixista" és sempre l'adversari. Mai no voldré comprendre per què n'hi ha que per estimar necessiten odiar (o fer odiar). No és el meu cas: però posats a ser determinista, potser és perquè soc mestís (xarnego?), perquè el meu pare va néixer a Múrcia i la meva mare a Sabadell i això m'incapacita genèticament d'alguna manera. No ho descarteu...

Martí Marín Corbera