dimarts, 1 d’octubre de 2013

Una marea verda, una esperança cívica (I).

Repasso el que he escrit poques hores abans de la concentració prevista per a la tarda del diumenge 29 de setembre, a Palma, de la marea verda que defensa l'ensenyament públic balear. Repasso el que he vist durant el cap de setmana de la Mercè a Palma, les converses, les mirades, les samarretes, les pancartes, l'alegria de la dignitat, la resolució del gest, el valor de qui no es pensava tenir-ne tant de guardat. Celebro el triomf que ja resulta de la mobilització i espero... Perquè ens han tornat l'esperança -a mi segur!- de que no som una societat adormida davant les agressions als nostres drets socials, de que no hi ha por que no pugui superar-se, de que la partida no s'ha acabat i de que no tenim perquè resignar-nos a perdre-la.
Passada l'eufòria -que no dubto que tornarà d'aquí a una estona, perquè la sento agitar-se-, procuro repassar altres coses que puguin servir-me -servir-nos- aquí, a Catalunya, que no ha estat llargament allunyada de les lluites recents, però que les ha convertit en decebedorament monotemàtiques. No és que les mobilitzacions recents a Catalunya -les de la independència- no tinguin sentit: és que no n'hi ha prou. I com que hi pot haver qui pensi -llombrígolament- que la marea verda balear és el reflex de la quatribarrada i l'estel i para de comptar, potser valdrà la pena de parlar de què ha congregat tanta energia -i tanta bona gent!- en aquestes dues setmanes de vaga i mobilització ciutadana.

Una protesta que no és ni només pel català ni “contra Madrid”.
Les Balears no són el País Valencià -per començar amb una obvietat- ni tampoc la política lingüística de les Illes ha anat de la mà amb la del Principat en matèria d'immersió. Atacs al marge -que ja n'hi havia hagut i no pocs-, l'ensenyament en i del català gaudien de relativa bona salut, després dels anys d'alternança política -PP-Pacte de Progrés-PP-Pacte de Progrés- i en mig d'unes condicions propícies a les comunitats rurals, però més difícils a les urbanes, travessades per migracions constants -des de la Península, des del món sencer- en els darrers quaranta anys, si no més. Però la “crisi” econòmica tornà al govern al PP el 2011 i les coses començaren a canviar bo i de veres. El PP balear de 2011 ja no era el de Jaume Matas: el vent se l'havia endut a cop d'imputació i ara venia renovat i més engominat que mai. Per a aquests nous dirigents, més inexperts i prefabricats a còpia de manual FAES, el rècord de 35 diputats els donava la raó en qualsevol cosa que volguessin fer: com deia el seu presumpte líder “vamos a hacer lo que tenemos que hacer y lo haremos porque lo tenemos que hacer” (frase gloriosa coronada per aplaudiments rabiosos de les bases, en un moment d'èxtasi).
Val la pena recordar que totes les administracions conservadores del Reino de España -o sigui, gairebé totes, Catalunya inclosa- estaven d'acord en aquests quefers d'urgència: retallar serveis públics, obrir oportunitats per al seu reemplaçament privat, acomiadar treballadors per provocar la por dels que conservessin el lloc de treball i procedir a desmantellar en la mesura del possible l'estat dit del benestar. No és que fos un programa nou, però l'estat de xoc en facilitava la posada en pràctica i, de pas, s'acomplien les màximes neoliberals que de dècades enrere anunciaven la bona nova: de l'aprimament de l'estat en sortiran els recursos de la prosperitat (al menys de la seva). Ningú no volia retallar -mentien-, però per a uns la disbauxa socialista-, per d'altres la irresponsabilitat dels que havien viscut per sobre de les seves possibilitats- i per d'altres Madrid, obligaven a fer-ho. La veritat és que es delien per fer-ho, però no disposaven del consens, i ara tenien l'excusa i la pressió germano-comunitària...
Com es concretaren les coses a les Balears? Com a tot arreu: tisorada a la sanitat, a l'ensenyament, a l'assistència social, a la conservació del patrimoni natural, als drets dels treballadors i treballadores, etc. En mig de l'allau, els i les balears respongueren com a tot arreu: a la defensiva. I no foren ni més ni menys actius que a la resta d'Espanya: tot depèn del tema, del lloc i del moment. Ni les protestes puntuals foren, per tant, totes pel català, ni foren totes contra Madrid: l'enemic era a casa (com gairebé sempre).
Comptaven els neoppepperos balears amb l'oportunitat de fer una passa més que convertia la seva política en específica i (amb perdó) valenciana: allunyar per sempre més l'ombra del catalanisme que tant de mal electoral els havia fet i que tants complexos i disgustos havia generat en les anteriors fornades de dirigents. En la seva manera de veure-ho, era el moment de castellanitzar (españolizar) el sistema educatiu, font de tots el mals. I si no era la font de tots els mals, doncs... tant se valia! Al menys podria ser la manera -creien els més intel·ligents i cínics- de posar un tascó entre les classes populars -catalanistes vs. espanyolistes- i impedir la formació de nous consensos transversals anti-crisi que poguessin fer tornar al govern alguna nova versió del Pacte de Progrés.

Una protesta anunciada: un èxit inesperat.
No és que vulgui dir que jo ja ho deia o que es veiés a venir, però tampoc estava tant lluny de les perspectives pensar que tard o d'hora hi podia haver una vaga contra la política educativa del govern Balear. Després dels primers intents frustrats d'aconseguir que pares i mares dictessin motu proprio la pràctica mort del català a l'escola reclamant el castellà com a llengua vehicular, en nom de la libertad de elección (un dels fracassos més sonats del PP Balear que molt poc s'ha comentat fora de les Illes), el desconcert governant portà a l'exercici de la pura i simple coacció. Si la gent no havia respost a l'oportunitat d'abandonar el català, tal i com els Bauzá-boys&girls esperaven, era per un únic motiu que poguessin concebre: la imposición catalanista. Per tant, el Govern Balear es llençà pel pendent de les sancions i les prohibicions, vulnerant drets fonamentals del professorat, per preparar el terreny a una nova ofensiva: el TIL, del que ja parlarem...
A la primavera les perspectives eren bones per al govern, la vaga docent no havia arribat durant el curs 2012-13 i el curs 2013-14 semblava contenir l'oportunitat d'una vaga de poca entitat a la que es pogués respondre amb l'expedient de vaga de privilegiats, irresponsables, catalanistes malvats, etc. Els sindicats dubtaven (per no dir una altra cosa) i els docents coneguts (vull dir, per mi) no creien gaire en les possibilitats d'èxit d'una convocatòria de vaga, ni en cap mena de conseqüència pràctica d'una vaga reeixida, amb un oponent tant agressiu i parlamentàriament majoritari.
El moment era propici i amb estiuitat i alevosía (gran paraula!), la lliure elecció de llengua vehicular donà pas al trilingüisme (que en aquest cas no vol dir tres llengües sinó la llengua dels trileros). En qüestió de setmanes els centres havien de preparar, abans de marxar de vacances, uns nous projectes acadèmics adequats per a la formació vehiculada en tres llengües -castellà, català i anglès- en pla d'igualtat, fent saltar pels aires els decrets de mínims, la libertad de elección i el seny més elemental. Els mateixos que retallaven professorat, eliminaven serveis de suport bàsic i serveis complementaris no menys bàsics, restant possibilitats a l'ensenyament públic de qualitat, asseguraven ara que amb quatre cursos per a un centenar de professors i professores es podrien impartir en anglès les matemàtiques, la història, la física, etc. fins a completar un 33% de l'horari lectiu d'un curs per l'altre i que el salt de qualitat de l'ensenyament balear -afectat negativament per la imposició del català, gosaven dir alguns- seria espectacular. I, efectivament, l'espectacle era apunt d'arribar, però pensava protagonitzar-lo la conselleria: quan tres directors de centres menorquins (un d'ells simpatitzant del PP, per cert) comunicaren que els consells escolars dels seus centres havien rebutjat el canvi -decisió correcta segons la llei i aviat emparada judicialment per la suspensió cautelar del TIL- se'ls hi obriren expedients i se'ls separà del servei.
La vulgata de la vida del professorat, explicada per alguns, assegura que cobren molt, treballen poc i tenen unes vacances molt llargues. Una marea verda estava apunt per desmentir tanta collonada. En ple mes d'agost, una assemblea de docents es plantava i començava el procés per a convocar una vaga, sense el suport sindical d'entrada, per la via de la recollida de signatures. La iniciativa reeixia, els sindicats -passades les primeres reticències- s'hi afegien amb entusiasme i la vaga es convocava... amb caràcter indefinit!!! I, com hem pogut comprovar amb admiració -i una mica de sana enveja-, no només es convocava: explotava.
Finalment, les retallades feien desfermar-se la protesta continguda de la sanitat, dels serveis socials, dels drets laborals, de la protecció mediambiental i demés en el lloc més propici: aquell espai d'unió que és -o que hauria de ser- l'escola. Perquè a l'escola es donen la mà treballadors i treballadores de totes menes, des de dins o des de fora, com a docents, com a administratius, com a usuaris, com a familiars... I perquè, no ho oblidem mai, una munió de professionals responsables han tingut el coratge de jugar-se el salari i la feina (que no tothom és funcionari, o té plaça definitiva o treballà on voldria) en bé de tothom. I amb tot el carinyo a d'altres mobilitzacions de dia festiu, aquesta sí que és una aposta trencadora i arriscada en els temps que corren.

Cap comentari:

Publica un comentari