dijous, 5 de setembre de 2013

At last, but not least... what are my point? (en resposta a una resposta de Vicent Partal, i III)

Em deia interrogativament el Sr.Partal en la seva resposta: Per exemple, està vosté d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no? Està vosté d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no? Està vosté d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho? (ho dic arran la llista d’exemples que posa vosté mateix i que jo no seria la que faria). Està vosté d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influit de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heròiques excepcions que les hi ha?
Anirem per punts. Per exemple, està vosté d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no? No hi ha “un” nacionalisme espanyol estructurat com a ideologia, hi ha diverses estructures ideològiques dins del fenomen nacionalista espanyol i dins de qualsevol altre fenomen nacionalista (més o menys, ja n'he dit coses als articles anteriors). Si la pregunta volia dir (perquè no la tinc del tot clara) si jo penso que existeix el nacionalisme espanyol, la resposta és sí, naturalment... jo no treballo per l'ABC, ni El Mundo, ni (afegiu el que vulgueu, a gust).
Està vosté d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no? No estic d'acord en que hi hagi “un” projecte nacional espanyol, i, per tant, no puc admetre que tots els projectes nacionals espanyols que hi ha hagut siguin “supremacistes”: n'hi ha que sí i n'hi ha que no. L'anàlisi dels fenòmens complexos (i tots els nacionalismes ho són prou) no admeten respostes simplificadores. Aquesta mena de respostes serveixen per a fer eslògans, no per al debat rigorós, i probablement per això són respostes molt ben rebudes en les discussions polítiques (són fàcils de repetir i de difondre com a consignes i els polítics professionals s'hi aficionen fàcilment).
Està vosté d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho? Òbviament que estic d'acord amb l'evidència de que no tots els espanyols són nacionalistes, i tampoc no veig qui podria obligar-los a ser-ho (ni als espanyols, ni als catalans, ni als neozelandesos). M'està preguntant si a més del blanc hi ha altres colors? De debò m'està preguntant si algú pot ser obligat a ser el que no és? A garrotades, segurament es pot obligar algú a dir que és el que no és, però tant com a ser-ho... Arribats a aquest punt no sé si el segueixo... Tinc amics àcrates, amics internacionalistes (dels de debò), conec persones amb doble (i triple) nacionalitat, persones a les que la vida ha portat a viure a quatre i cinc estats diferents (amb els múltiples arrelaments i desarrelaments que comporta) i persones que han canviat en alguna ocasió les seves conviccions d'una cosa a una altra. Suposo, a més, que això de conèixer gent diferent i variada li passa a tothom (excepte a Robinson Crusoe a la seva illa, qui no obstant va trobar-se Friday).
Aquí, una vegada més, no tinc clara una pregunta que, de tant òbvia en la resposta, em resulta absurda. Probablement sigui perquè per a vostè “ser nacionalista” és un concepte molt clar i inconfusible, però per a mi no ho és ja que he pogut comprovar que -com tots els fenòmens humans- el nacionalisme és canviant i el mot s'utilitza amb sentits diferents en idiomes diferents, no tots fàcils de traduir-se de forma exacta. Als EE.UU. tothom està convençut de viure en una nació (nation), i no només en un país (country), i et miren amb estupor si pretens demostrar-los-hi (a la catalana), que en realitat viuen en un estat (state) perquè no són una veritable nació en els termes que per aquí són tan populars. Als EE.UU. “estat” és, posem per cas, Iowa, i “nació” el conjunt de tots els estats units (valgui la redundància). També a molts llocs d'Amèrica Llatina són “federalistes” els partidaris del poder central fort, mentre que aquí “federalisme” vol dir el contrari. Prenguem-nos-ho amb calma i anem cas per cas, perquè les paraules, poden cobrar vida i escapar-se'ns de les mans a poc que ens despistem.
Jo em conformo amb intentar entendre en cada lloc i moment (històrics), qui deia que era nacionalista i qui no, com ho explicaven i si els seus actes confirmaven o bé desmentien les seves paraules. No crec poder atènyer mai el coneixement del significat d'una paraula, sense aclarir-ne el context. Des que vaig perdre la fe en “el món de les idees”, aquell lloc on les paraules són coses, em resisteixo a cosificar els conceptes. O no ha vist mai ningú negar a un altre que sigui nacionalista “de veritat”? O no ha sentit algú afirmar honestament que no era nacionalista i gairebé se li ha escapat el riure en comprovar què entenia per “ser nacionalista”? I el seu aclariment (ho dic arran la llista d’exemples que posa vosté mateix i que jo no seria la que faria), mostra que vostè i jo no li diem nacionalista al mateix (precisament) i crec que no ho ha observat. A la llista de referència jo em referia a individus que tenien un projecte polític que anomenaven “Espanya” (cosa que els feia “espanyolistes”, d'alguna manera, no?) i que qualificaven de nació (cosa que bé que els devia fer “nacionalistes” en algun sentit): uns en un sentit polític absent de tota connotació cultural (Pi i Margall, Salmerón de vell), d'altres amb dosis majors o menors de connotacions culturals (Castelar, Salmerón de jove, Azaña), d'altres encara amb una definició obertament culturalista encara que ho neguessin segons com (Lerroux, Blasco Ibáñez). Aquestes nacions polítiques de les que aquests individus eren nacionalistes resultaven més o menys compatibles amb l'existència de nacions culturals diverses i reconegudes en el seu interior, més o menys compatibles amb l'existència de sobiranies nacionals múltiples dins del mateix estat, etc. Ja sé que a Catalunya, generacions i generacions ens hem format en la idea de que “estat” i “nació” són coses diferents, que Espanya és l'estat i Catalunya la nació, però això no tothom ho veu així, perquè no tothom pensa que les nacions culturals (definides per la llengua, els costums, la història o la religió) hagin de ser necessàriament subjectes polítics, ni tampoc que els subjectes polítics possibles hagin de ser necessàriament nacions culturals.
Suposo, en aquest punt, que una altra llista de nacionalistes espanyols liberals (uns més liberals que altres, de culturalistes i de no culturalistes, però cap d'ells supremacista) encara embolicarà més la troca, però no m'hi resisteixo: Pau Piferrer, Juan Álvarez Mendizábal, Víctor Balaguer, Francisco Javier de Istúriz, Ramón María Narváez, Leopoldo O'Donnell... Els seus cognoms delaten orígens geogràfics prou diferents: tots consideraven, allà per els anys trenta del segle XIX, que Espanya era la nació “que havien de construir perquè encara no existia” i eren ben conscients de les profundes diferències culturals que hi havia entre els diversos racons del territori que pretenien convertir en nació i tots es mostraven obertament convençuts d'aconseguir-ho perquè el que anaven a unir era “pueblos” i no nacions. Què vull dir amb tot això? Que no parlaven com nosaltres, amb el nostre llenguatge, ni amb el mateix significat per a les paraules que utilitzaven. De llegir els seus discursos, des del segle XXI, sense tenir-ho present i fer-los “supremacistes” se'n diu anacronisme. No hi ha llenguatge polític que sobrevisqui al pas dels anys, ni tres cents, ni gairebé trenta... o no li han explicat mai l'acudit de que un PC abans era un tipus de partit i ara un tipus d'ordinador?
Està vosté d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influit de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heròiques excepcions que les hi ha? El nacionalisme espanyol -les preguntes s'encavalquen i les respostes al final també- ha pres diverses formes polítiques perquè ha estat divers i quan ha manat (la pregunta seria, i quan no ha manat? o, al menys “governat”, que no és ben bé el mateix) ha actuat segons la variant que fos al govern. Per això uns governs acceptaren mancomunar diputacions i d'altres no, uns governs acceptaren estatuts d'autonomia i d'altres no, sempre sense permetre (i aquest és el moll de l'os que els fa políticament nacionalistes en alguna de les seves variants) que Espanya “es trenqués”. Tan fàcil que entenem que si Lleida se l'emportessin a Aragó seria una “amputació” i tan que ens costa d'acceptar que hi hagi qui cregui honestament que separar Catalunya d'Espanya també ho seria! No és que hi hàgim de combregar, perquè ja he dit que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però podríem fer l'esforç d'acceptar que la nació (qualsevol nació) i els seus límits no són simplement una qüestió objectiva, entre d'altres coses perquè no són un fenomen natural sinó social? A qui cregui que tot és tan simple com moure una frontera, i que qui no ho entén és per pura estupidesa o per supremacisme, el desafio a anar-se'n a Transilvània a traçar per on hauria de passar-ne una de pactada entre romanesos i hongaresos. I encara li poso fàcil... als anys trenta hauria hagut de traçar-la entre romanesos, hongaresos, alemanys i jueus -parlants de la variant de l'alemany que s'anomena yiddish i jueus per religió, no per “nació”.
De les excepcions heròiques ja n'he parlat i, en general, trobo que ja he parlat prou i de sobres...

Martí Marín.

PS: Ara deixaré reposar el blog una temporada, sempre que el Sr. Partal no em demani el contrari, és clar...

1 comentari:

  1. En els dies precedents a l'11 de setembre jo diria que l'escalada del pensament simplificador i simplista ha fet un darrer salt que ja apropa molt qualsevol debat vers el ridícul. En aquest sentit, els articles que has anat penjant aquí crec que són de les millors aportacions que s'han fet en molts mesos d'histèria. O com a mínim, a mi m'han aportat una mica de pau espiritual i m'han fet sentir que potser encara no està tot perdut (em refereixo a la possibilitat de parlar d'història i de present sense discutir a cop d'eslògan).

    ResponSuprimeix