En aquest sentit jo no vaig a entrar a
discussions de taverna (Vicent
Partal a la seva resposta).
Comencem de forma distesa, si
pot ser. Al marge del treball
acadèmic sempre he estat aficionat a les discussions de taverna, que
mai no les he trobat excloents de les altres (què hi farem! ho
confesso...). Un sabadellenc molt més important que jo hi va fer un
assaig de plagi encara avui
molt celebrat
pels que els preferim als
assaigs de càntic (especialment si es fan en els temples). També
en un pub de Cambrigde
va tenir lloc la primera presentació pública del descobriment de
l'ADN, entre pinta i
pinta (una placa
encara ho recorda). Queda clar, doncs, que encara
que mai no ens trobem per a fer un cafè,
perquè no voldria violentar els seus costums (entre un cafè, una
taverna i un xiringuitu de
platja no hi ha tanta diferència acadèmica, només alcohòlica i no
sempre), no per això deixarem de discutir de la forma més cordial
possible a través de la xarxa virtual. Convidat, doncs, a
discutir seriosament i amb un seguit de preguntes plantejades pel Sr.
Partal en el seu blog, no sé si del tipus “qüestionari” o com a
"entrevista en profunditat", passo a provar de
contestar-les, tenint en compte tot l'expressat a la primera part de
la segona part (que dirien els Marx).
Prèviament, però, i per no fugir d'estudi,
m'enfrontaré al terme "supremacisme" que vaig ignorar
(vilment?) en la primera entrada i que vaig treure'm del mig en la
primera part de la resposta per explicar per on vull anar jo, al
marge de per on vagi el Sr. Partal. Diu Partal: Per supremacisme
concretament s’entén l’evolució concreta d’un tipus de
nacionalisme que elabora un discurs definint la seua posició de
forma extrema des de una pretesa supremacia, fins i tot psicològica,
que li dificulta enormement tant el diàleg com la interacció
pràcticament amb ningú. Em sembla bé, sempre que no es
consideri que un tipus de nacionalisme és “espanyol”,
“català”, “alemany” o “tailandès”. L'espanyol, com els
altres, és el nacionalisme que es dona per a
defensar/justificar/etc. l'existència d'una determinada comunitat
(cultural/política/etc.): però no és “un tipus” sinó una
colla de nacionalismes que tenen en comú el seu objecte a
defensar/justificar/enaltir/estimar, etc. Per tant no podem
qualificar el nacionalisme espanyol, ni cap altre amb etiquetes
ideològiques: dins de cada nacionalisme hi ha versions ideològiques
diverses, algunes de les quals (això sí) han tingut més seguidors
que altres, més èxit electoral en el cas d'esdevenir identificadors
de formacions polítiques concretes i han impulsat accions de governs
en uns lapses de temps més o menys perllongats.
El problema no és de definició, per tant, sinó
d'aplicació. Quan el Sr. Partal aplica la noció “supremacisme”
al nacionalisme espanyol es mostra convençut de que n'és l'element
majoritari i primordial i que la resta de possibilitats
(democràtiques, dialogants, etc.) han existit però han estat
irrellevants: Jo dic que ‘és il·lustratiu, en aquest sentit,
de recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i
marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a
prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural,
dialogant, modern’. Doncs no... no es pot “recordar” el que
no és cert. I ja sé que a Catalunya aquesta visió està molt
arrelada, però és fruit de tres situacions: a) el caliu del debat
polític que impulsa a qui hi participa a utilitzar de forma
instrumental la visió històrica que més li convé per a
desqualificar l'adversari; b) a la manca d'estudis acadèmics que hi
havia fins fa vint anys (les coses han canviat prou, sortosament)
sobre el nacionalisme espanyol, combinat amb la boutade
político-periodística de que
tal nacionalisme ni tant sols existia; c) al fet que durant la llarga
nit franquista l'únic nacionalisme espanyol exhibit públicament fou
el del règim, que era tan opressiu que va fer que molts
nacionalistes espanyols s'avergonyissin de ser-ho per comptes de fer
esforços per recuperar altres versions del mateix que havien existit
en el passat i que ni foren com la franquista, ni foren anecdòtiques
ni marginals.
El nacionalisme català del segle XIX, en les seves
diverses variants, va construir una imatge políticament convenient
del seu adversari en termes nacionals (ho fan tots els corrents
polítics tard o d'hora), i en aquesta construcció va admetre una
màxima que no resulta gens ni mica evident encara que (curiosament)
també la defensessin els diversos nacionalistes espanyols del
moment: la mil·lenària o gairebé mil·lenària antiguitat
d'Espanya. Avui dia sabem, o hauríem de saber, que no hi ha nacions
mil·lenàries, excepte si acceptem com a axioma (que ja és molt
acceptar) que les nacions culturals (fonamentalment comunitats
lingüístiques, tot i que no sempre) són el mateix que les nacions
polítiques. Les nacions culturals
de l'Europa actual es varen començar a definir (pel que sabem) en el
món altomedieval i són, per això, mil·lenàries. Les nacions
polítiques no es varen començar a construir fins al segle XVIII en
el marc de les lluites pageses, burgeses i “populars” en general
per enderrocar les monarquies absolutes i, en aquest sentit, són
només centenàries.
En aquest procés,
algunes nacions polítiques es varen edificar sobre nacions
culturals, però ni totes ni de la mateixa manera. La nació política
“Suïssa” es va edificar sobre fraccions de diverses nacions
culturals, amb llengües no menys diverses, i varen arribar a un
consens que dura fins avui (sempre cal afegir que “de moment”).
La nació política “Iugoslava” (eslava del sud), tot i comptar
amb una llengua majoritària (el serbo-croat) que compartien les dues
comunitats religioses dominants (la catòlica-croata i la
sèrbia-ortodoxa), no va assolir el mateix grau de consens (ni de
lluny), i avui per avui cadascú prova d'edificar la seva pròpia
nació política. I és que tenim casos de tota mena! Casos d'èxits
inicials de nacions polítiques fonamentats en la religió catòlica
(Bèlgica), que se separaren units dels Països Baixos i que després
han estat qüestionats per les dues comunitats
culturals (flamenca i valona) que l'impulsaren. Hi ha hagut casos on
la pèrdua gairebé completa de la llengua no ha estat obstacle per a
la definició d'un projecte de nació política (Irlanda), casos en
els que l'existència d'una nació cultural diferenciada no ha donat
origen a cap projecte sòlid (o amb prou suport) de nació política
independent (Galícia, Sicília, Cerdenya); casos d'imposició d'una
nació cultural sobre les altres en la construcció de la nació
política que han tingut èxits notables (França), casos d'èxits no
tan notables (Itàlia), casos parcialment fracassats (Espanya),
fracassos indolors o gairebé (Txecoslovàquia) i catàstrofes
absolutes (Iugoslàvia). En cadascun d'aquests processos hi jugaren
ideologies nacionalistes i, sobretot, projectes polítics nacionals
on, tot sovint, la conveniència de la lluita política concreta feu
separar o unificar, segmentar o confondre, nació cultural i nació
política. Caldrà que baixem a parlar de Catalunya/Espanya...
El català i els
que el parlen són mil·lenaris, com
el castellà, però això no
els converteix ni als uns ni
als altres en una nació
política de manera automàtica: cap
llengua ha aconseguit mai aquesta mena de transubstanciació. Si
fos així (i perdoneu la
caricatura), l'actual procés
d'independència del Principat no seria “nacional”, sinó que
seria el procés d'independència respecte d'Espanya d'una part d'una
nació, que a més, no ha expressat cap mena de voluntat d'unir-se a
la part de la nació que ja ho és d'independent i que es diu
Andorra. La nació política “Catalunya”, part de la nació
cultural “Països Catalans” vol ser independent, o al menys un
nombre que sembla a dia d'avui majoritari dels seus integrants així
ho estan expressant; és a
dir, vol constituir una nació política de ple dret. A més, té
alguns dels seus components ideològics (som una nació)
i pràctics (un sistema de partits diferenciat) força desenvolupats
de fa dècades, malgrat formar part de la nació política que es diu
“Espanya” (i que no se m'ofengui ningú, si us plau). Això
mateix els passa a membres de la nació cultural catalana que no
formen part de la nació política en construcció que, per
simplificar, en diem Catalunya: a la Catalunya Nord, a la Franja de
Ponent, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i potser
a l'Alguer (però ho desconec, ja em perdonareu). També els hi
passa, per a la seva dissort, que estan molt lluny de formar part del
sentir majoritari de les seves comunitat polítiques de referència...
Si Espanya fos la
caricatura que apareix habitualment quan s'acara al projecte català,
no s'entendria perquè ha tingut èxit a d'altres bandes de la
Península e islas adyacentes...
Espanya no ha estat ni només una imposició (tot i les moltes
vegades que una determinada versió d'Espanya
ha estat imposada, àdhuc violentament), ni només un resultat de
consens (ni de conya, no?). Però cal convenir que el mateix projecte
espanyol, decantat vers una nació cultural bàsicament castellana en
un intent sempre mancat (i a voltes vergonyant) d'identificar nació
política i nació cultural, que ha fracassat a Catalunya (Borja de
Riquer, Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya),
ha triomfat en d'altres llocs on eren tan o tan poc espanyols com a
Catalunya. Llocs on eren castellans i avui són espanyols (força
explicable pel que percebien de guany) i llocs on no eren castellans
(i per tant no tan fàcil d'entendre) com a Lleó, Astúries,
Extremadura, Andalusia, Múrcia, Aragó i, encara un llarg etc. de
casos amb no tant d'èxit (Ferran Archilés i Manuel Martí
examinaren el cas valencià del
segle XIX a l'article
“Un país tan extraño como
otro cualquiera”).
La construcció d'Espanya de
finals del segle XVIII ençà (perquè el 1714 Espanya no existia...)
ha tingut èxits i fracassos segons el moment i el lloc, fases de
consens i d'altres de violència i no podem convertir el nostre cas
en la norma, perquè el cas del Principat i de les tres províncies
basques (no del conjunt basc) són precisament les excepcions.
Recomano un parell
de llibres (si m'ho accepteu) sobre els orígens i desenvolupament de
la nació política espanyola i les seves relacions amb les nacions
culturals sobre les que pretenia edificar-se: del difunt professor
Carlos Serrano, El nacimiento de Carmen. Símbolos, mitos y
nación i de José Álvarez
Junco, Mater dolorosa. La idea de España en el siglo XIX.
Cap dels dos fa gaire concessions als diversos nacionalismes
espanyols (ideològics, polítics) amb els que es creuen en el seus
estudis (Serrano en fa més d'una broma sagnant), però la visió
apuntada per Partal del supremacisme com a eix vertebrador (i en
paral·lel al cas iugoslau) està molt lluny de ser real, examinant
els fets. Sobretot perquè, tot i que el franquisme ens va voler
convèncer del contrari i, al caliu de la desfeta, els vençuts de la
Guerra civil varen acabar per transmetre el mateix, la Espanya del
segle XIX i de primers del XX fou una construcció liberal avançada,
ben classificada entre els estats europeus en matèria de drets i
llibertats cíviques (també perquè això d'Europa com a bressol de
llibertats antigues s'ha mitificat molt, cal reconèixer-ho), que no
va ser esberlada fins que el cop de Primo de Rivera de 1923 va posar
fi a gairebé un segle de constitucions i governs liberals: de pocs
estats europeus es pot dir tal cosa. La reacció va ser exemplar: de
la dictadura no en va sortir un retorn al liberalisme sinó una
construcció democràtica a contra-corrent d'una Europa embogida pel
feixisme. El final no va ser el fracàs de la República sinó la
seva derrota militar, abandonada a la seva dissort per les
democràcies i només (mal) sostinguda pel tacticista suport
soviètic. Em dol tant que es
continuï carregant sobre les víctimes (derrotats) la major part de
la responsabilitat de la catàstrofe que els caigué al damunt!!!
Liberals i
demòcrates, obreristes i revolucionaris, dins les files dels
derrotats s'agitaven projectes nacionals espanyols (de nació
política) covats des de dècades enrere que haurien pogut portar a
una altra Espanya. El Franquisme ho va impedir.
Mort el franquisme
i represa la construcció democràtica, amb coses millors i pitjors i
moments de tota mena, avui Catalunya està convençuda de que no li
val la pena continuar dins d'Espanya. Bé. Que sigui els que els
catalans i les catalanes vulguin... Però per a justificar-ho no cal
recórrer ni a la demonització de l'adversari, ni a l'activació de
la vulgata d'història
d'Espanya i de Catalunya que corre pel món i que tant gent
identifica amb “la Història” amb majúscules, sense parar-se a
pensar d'on ha tret els coneixements d'història que creu tenir, ni a
cap mena de justificació enginyosa. Per què, si Espanya no fos el
monstre, llavors no tindria justificació ser nacionalista català?
Jo no ho crec...
I disculpi sr.
Partal perquè l'he deixat
una mica abandonat i perquè encara
no he contestat a les seves preguntes, però faig el que puc.
Martí Marín.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada