dijous, 5 de setembre de 2013

Aquest cop parlaré d'història... (en resposta a una resposta de Vicent Partal, II)

En aquest sentit jo no vaig a entrar a discussions de taverna (Vicent Partal a la seva resposta). Comencem de forma distesa, si pot ser. Al marge del treball acadèmic sempre he estat aficionat a les discussions de taverna, que mai no les he trobat excloents de les altres (què hi farem! ho confesso...). Un sabadellenc molt més important que jo hi va fer un assaig de plagi encara avui molt celebrat pels que els preferim als assaigs de càntic (especialment si es fan en els temples). També en un pub de Cambrigde va tenir lloc la primera presentació pública del descobriment de l'ADN, entre pinta i pinta (una placa encara ho recorda). Queda clar, doncs, que encara que mai no ens trobem per a fer un cafè, perquè no voldria violentar els seus costums (entre un cafè, una taverna i un xiringuitu de platja no hi ha tanta diferència acadèmica, només alcohòlica i no sempre), no per això deixarem de discutir de la forma més cordial possible a través de la xarxa virtual. Convidat, doncs, a discutir seriosament i amb un seguit de preguntes plantejades pel Sr. Partal en el seu blog, no sé si del tipus “qüestionari” o com a "entrevista en profunditat", passo a provar de contestar-les, tenint en compte tot l'expressat a la primera part de la segona part (que dirien els Marx).
Prèviament, però, i per no fugir d'estudi, m'enfrontaré al terme "supremacisme" que vaig ignorar (vilment?) en la primera entrada i que vaig treure'm del mig en la primera part de la resposta per explicar per on vull anar jo, al marge de per on vagi el Sr. Partal. Diu Partal: Per supremacisme concretament s’entén l’evolució concreta d’un tipus de nacionalisme que elabora un discurs definint la seua posició de forma extrema des de una pretesa supremacia, fins i tot psicològica, que li dificulta enormement tant el diàleg com la interacció pràcticament amb ningú. Em sembla bé, sempre que no es consideri que un tipus de nacionalisme és “espanyol”, “català”, “alemany” o “tailandès”. L'espanyol, com els altres, és el nacionalisme que es dona per a defensar/justificar/etc. l'existència d'una determinada comunitat (cultural/política/etc.): però no és “un tipus” sinó una colla de nacionalismes que tenen en comú el seu objecte a defensar/justificar/enaltir/estimar, etc. Per tant no podem qualificar el nacionalisme espanyol, ni cap altre amb etiquetes ideològiques: dins de cada nacionalisme hi ha versions ideològiques diverses, algunes de les quals (això sí) han tingut més seguidors que altres, més èxit electoral en el cas d'esdevenir identificadors de formacions polítiques concretes i han impulsat accions de governs en uns lapses de temps més o menys perllongats.
El problema no és de definició, per tant, sinó d'aplicació. Quan el Sr. Partal aplica la noció “supremacisme” al nacionalisme espanyol es mostra convençut de que n'és l'element majoritari i primordial i que la resta de possibilitats (democràtiques, dialogants, etc.) han existit però han estat irrellevants: Jo dic que ‘és il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern’. Doncs no... no es pot “recordar” el que no és cert. I ja sé que a Catalunya aquesta visió està molt arrelada, però és fruit de tres situacions: a) el caliu del debat polític que impulsa a qui hi participa a utilitzar de forma instrumental la visió històrica que més li convé per a desqualificar l'adversari; b) a la manca d'estudis acadèmics que hi havia fins fa vint anys (les coses han canviat prou, sortosament) sobre el nacionalisme espanyol, combinat amb la boutade político-periodística de que tal nacionalisme ni tant sols existia; c) al fet que durant la llarga nit franquista l'únic nacionalisme espanyol exhibit públicament fou el del règim, que era tan opressiu que va fer que molts nacionalistes espanyols s'avergonyissin de ser-ho per comptes de fer esforços per recuperar altres versions del mateix que havien existit en el passat i que ni foren com la franquista, ni foren anecdòtiques ni marginals.
El nacionalisme català del segle XIX, en les seves diverses variants, va construir una imatge políticament convenient del seu adversari en termes nacionals (ho fan tots els corrents polítics tard o d'hora), i en aquesta construcció va admetre una màxima que no resulta gens ni mica evident encara que (curiosament) també la defensessin els diversos nacionalistes espanyols del moment: la mil·lenària o gairebé mil·lenària antiguitat d'Espanya. Avui dia sabem, o hauríem de saber, que no hi ha nacions mil·lenàries, excepte si acceptem com a axioma (que ja és molt acceptar) que les nacions culturals (fonamentalment comunitats lingüístiques, tot i que no sempre) són el mateix que les nacions polítiques. Les nacions culturals de l'Europa actual es varen començar a definir (pel que sabem) en el món altomedieval i són, per això, mil·lenàries. Les nacions polítiques no es varen començar a construir fins al segle XVIII en el marc de les lluites pageses, burgeses i “populars” en general per enderrocar les monarquies absolutes i, en aquest sentit, són només centenàries.
En aquest procés, algunes nacions polítiques es varen edificar sobre nacions culturals, però ni totes ni de la mateixa manera. La nació política “Suïssa” es va edificar sobre fraccions de diverses nacions culturals, amb llengües no menys diverses, i varen arribar a un consens que dura fins avui (sempre cal afegir que “de moment”). La nació política “Iugoslava” (eslava del sud), tot i comptar amb una llengua majoritària (el serbo-croat) que compartien les dues comunitats religioses dominants (la catòlica-croata i la sèrbia-ortodoxa), no va assolir el mateix grau de consens (ni de lluny), i avui per avui cadascú prova d'edificar la seva pròpia nació política. I és que tenim casos de tota mena! Casos d'èxits inicials de nacions polítiques fonamentats en la religió catòlica (Bèlgica), que se separaren units dels Països Baixos i que després han estat qüestionats per les dues comunitats culturals (flamenca i valona) que l'impulsaren. Hi ha hagut casos on la pèrdua gairebé completa de la llengua no ha estat obstacle per a la definició d'un projecte de nació política (Irlanda), casos en els que l'existència d'una nació cultural diferenciada no ha donat origen a cap projecte sòlid (o amb prou suport) de nació política independent (Galícia, Sicília, Cerdenya); casos d'imposició d'una nació cultural sobre les altres en la construcció de la nació política que han tingut èxits notables (França), casos d'èxits no tan notables (Itàlia), casos parcialment fracassats (Espanya), fracassos indolors o gairebé (Txecoslovàquia) i catàstrofes absolutes (Iugoslàvia). En cadascun d'aquests processos hi jugaren ideologies nacionalistes i, sobretot, projectes polítics nacionals on, tot sovint, la conveniència de la lluita política concreta feu separar o unificar, segmentar o confondre, nació cultural i nació política. Caldrà que baixem a parlar de Catalunya/Espanya...
El català i els que el parlen són mil·lenaris, com el castellà, però això no els converteix ni als uns ni als altres en una nació política de manera automàtica: cap llengua ha aconseguit mai aquesta mena de transubstanciació. Si fos així (i perdoneu la caricatura), l'actual procés d'independència del Principat no seria “nacional”, sinó que seria el procés d'independència respecte d'Espanya d'una part d'una nació, que a més, no ha expressat cap mena de voluntat d'unir-se a la part de la nació que ja ho és d'independent i que es diu Andorra. La nació política “Catalunya”, part de la nació cultural “Països Catalans” vol ser independent, o al menys un nombre que sembla a dia d'avui majoritari dels seus integrants així ho estan expressant; és a dir, vol constituir una nació política de ple dret. A més, té alguns dels seus components ideològics (som una nació) i pràctics (un sistema de partits diferenciat) força desenvolupats de fa dècades, malgrat formar part de la nació política que es diu “Espanya” (i que no se m'ofengui ningú, si us plau). Això mateix els passa a membres de la nació cultural catalana que no formen part de la nació política en construcció que, per simplificar, en diem Catalunya: a la Catalunya Nord, a la Franja de Ponent, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i potser a l'Alguer (però ho desconec, ja em perdonareu). També els hi passa, per a la seva dissort, que estan molt lluny de formar part del sentir majoritari de les seves comunitat polítiques de referència...
Si Espanya fos la caricatura que apareix habitualment quan s'acara al projecte català, no s'entendria perquè ha tingut èxit a d'altres bandes de la Península e islas adyacentes... Espanya no ha estat ni només una imposició (tot i les moltes vegades que una determinada versió d'Espanya ha estat imposada, àdhuc violentament), ni només un resultat de consens (ni de conya, no?). Però cal convenir que el mateix projecte espanyol, decantat vers una nació cultural bàsicament castellana en un intent sempre mancat (i a voltes vergonyant) d'identificar nació política i nació cultural, que ha fracassat a Catalunya (Borja de Riquer, Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya), ha triomfat en d'altres llocs on eren tan o tan poc espanyols com a Catalunya. Llocs on eren castellans i avui són espanyols (força explicable pel que percebien de guany) i llocs on no eren castellans (i per tant no tan fàcil d'entendre) com a Lleó, Astúries, Extremadura, Andalusia, Múrcia, Aragó i, encara un llarg etc. de casos amb no tant d'èxit (Ferran Archilés i Manuel Martí examinaren el cas valencià del segle XIX a l'article “Un país tan extraño como otro cualquiera”). La construcció d'Espanya de finals del segle XVIII ençà (perquè el 1714 Espanya no existia...) ha tingut èxits i fracassos segons el moment i el lloc, fases de consens i d'altres de violència i no podem convertir el nostre cas en la norma, perquè el cas del Principat i de les tres províncies basques (no del conjunt basc) són precisament les excepcions.
Recomano un parell de llibres (si m'ho accepteu) sobre els orígens i desenvolupament de la nació política espanyola i les seves relacions amb les nacions culturals sobre les que pretenia edificar-se: del difunt professor Carlos Serrano, El nacimiento de Carmen. Símbolos, mitos y nación i de José Álvarez Junco, Mater dolorosa. La idea de España en el siglo XIX. Cap dels dos fa gaire concessions als diversos nacionalismes espanyols (ideològics, polítics) amb els que es creuen en el seus estudis (Serrano en fa més d'una broma sagnant), però la visió apuntada per Partal del supremacisme com a eix vertebrador (i en paral·lel al cas iugoslau) està molt lluny de ser real, examinant els fets. Sobretot perquè, tot i que el franquisme ens va voler convèncer del contrari i, al caliu de la desfeta, els vençuts de la Guerra civil varen acabar per transmetre el mateix, la Espanya del segle XIX i de primers del XX fou una construcció liberal avançada, ben classificada entre els estats europeus en matèria de drets i llibertats cíviques (també perquè això d'Europa com a bressol de llibertats antigues s'ha mitificat molt, cal reconèixer-ho), que no va ser esberlada fins que el cop de Primo de Rivera de 1923 va posar fi a gairebé un segle de constitucions i governs liberals: de pocs estats europeus es pot dir tal cosa. La reacció va ser exemplar: de la dictadura no en va sortir un retorn al liberalisme sinó una construcció democràtica a contra-corrent d'una Europa embogida pel feixisme. El final no va ser el fracàs de la República sinó la seva derrota militar, abandonada a la seva dissort per les democràcies i només (mal) sostinguda pel tacticista suport soviètic. Em dol tant que es continuï carregant sobre les víctimes (derrotats) la major part de la responsabilitat de la catàstrofe que els caigué al damunt!!!
Liberals i demòcrates, obreristes i revolucionaris, dins les files dels derrotats s'agitaven projectes nacionals espanyols (de nació política) covats des de dècades enrere que haurien pogut portar a una altra Espanya. El Franquisme ho va impedir.
Mort el franquisme i represa la construcció democràtica, amb coses millors i pitjors i moments de tota mena, avui Catalunya està convençuda de que no li val la pena continuar dins d'Espanya. Bé. Que sigui els que els catalans i les catalanes vulguin... Però per a justificar-ho no cal recórrer ni a la demonització de l'adversari, ni a l'activació de la vulgata d'història d'Espanya i de Catalunya que corre pel món i que tant gent identifica amb “la Història” amb majúscules, sense parar-se a pensar d'on ha tret els coneixements d'història que creu tenir, ni a cap mena de justificació enginyosa. Per què, si Espanya no fos el monstre, llavors no tindria justificació ser nacionalista català? Jo no ho crec...
I disculpi sr. Partal perquè l'he deixat una mica abandonat i perquè encara no he contestat a les seves preguntes, però faig el que puc.


Martí Marín.

Cap comentari:

Publica un comentari