dijous, 5 de setembre del 2013

Dialoguem, doncs... (en resposta a una resposta de Vicent Partal, I)

Si com deia la meva iaia paterna "es de bien nacido ser agradecido", el primer que em cal fer és donar les gràcies (sense retòriques ocultes) al Sr.Partal per la resposta a la meva primera entrada del blog. Fa dècades que els meus/ves pacients amics i amigues em senten parlar, amb temor gens impostat, sobre el feixisme com a fenomen viu en la política coetània i sobre el perill de banalitzar-lo al caliu de la discussió política (que és el crec que fan els articles del Sr. Partal). Perquè per especialització professional (franquisme i feixisme) he pogut constatar com, des de la mateixa aparició del terme al final de la I Guerra Mundial, es va utilitzar molt més per desqualificar que per cap altra cosa en el llenguatge quotidià (i va tenir usos de tota mena en l'acadèmic, com ha explicat molt bé en els seus treballs el professor Enzo Traverso). La banalització del terme va fer molt de mal i el va fer per aquí aprop, de la mateixa manera que encara no s'ha assumit fins quin punt el va patir internament la societat catalana. No ha bastat que diverses generacions d'historiadors expliquéssim que hi va haver un molt notable i complex franquisme català perquè la idea sigui acceptada encara avui. Al revés, es continua considerant de forma majoritària el franquisme com un fenomen aliè i imposat per Espanya i no amb arrels pròpies també (idea a la que continuen contribuint historiadors que mai no han treballat específicament sobre el franquisme català, encara que sí que ho hagin fet sobre altres temes del període). Els franquistes catalans es veu que eren excepcions i punt (hi ha una cita sovintejada al respecte de Jordi Pujol que ni el company Joan B.Culla ha aconseguit de desterrar entre els simpatitzants de CiU). No importa que la recerca hagi demostrat de ja fa temps que aquestes “excepcions” es comptaven per desenes de milers (alcaldes, regidors, diputats provincials, càrrecs sindicals, funcionaris, periodistes, militants de Falange, etc.), el tòpic del Vichy català continua arrelat, contra tota evidència, fora de l'acadèmia.
Aquesta altra forma de banalització del feixisme (perquè el franquisme fou el sistema polític feixista espanyol, amb participació catalana) no afecta l'escrit de Partal, però darrerament m'hi ha fet tornar a pensar l'alcalde de Barcelona i algú ho havia de dir, a ser possible des de fora del PSC: perquè qui estigui lliure de Samaranch que tiri la primera pedra... Les gràcies són degudes, per tant, a l'ocasió que m'ofereix el Sr. Partal de tornar-ne a parlar, sabent -a més- que ara hi ha algú que escolta.
En el moll de l'os de la seva resposta el Sr. Partal em fa un seguit de preguntes ben concretes encapçalades per la frase "Primer em suspèn en història i després no vol que parlem d’història?" i provaré de contestar-les, després d'haver entrat en el que Partal assegura que era el terme clau de la seva anàlisi (“supremacisme”) en aquest improvisat i electrònic diàleg. Tanmateix, abans de reiniciar-lo, algunes observacions -una d'elles personal-, per anar fent boca i perquè no me'n ser estar.
Escriu Partal, per als seus lectors, que va cercar informació sobre mi. És ben natural perquè no soc una persona “coneguda”. A continuació explica el resultat als lectors perquè pensa, encertadament, que els hi deu passar el mateix: vaig trobar que està molt ben considerat pels seus alumnes de la facultat i que va tenir un comportament destacat i pel que he llegit molt honest en la protesta contra l’entrada dels mossos al recinte. I també que ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en general i que havia escrit com a mínim un article d’opinió a VilaWeb. Gràcies pel detall de no fer un procés d'intencions sobre qui podia ser el "misteriós" blogger que sortia a la llum per primera vegada i que “sospitosament” ho feia per atacar-lo després que vostè hagués dit el que l'article deia sobre el PSC. Suposo que ja va veure a l'article de VilaWeb l'opinió que tinc d'un alcalde, precisament, del PSC... Ara bé, no deixo de pensar que més que “qui som” deu importar el que diem i el context en que ho fem. Jo vaig escriure sobre l'article del sr. Partal pel que deia i per on ho deia i no per qui ho deia: hauria replicat en el meu blog, encara buit després de quinze dies de fer-me explicar com funcionava, a qualsevol que hagués escrit una cosa així a WilaWeb.
Tanmateix, com que després -i com de passada- el sr. Partal ens informava sobre les dimensions del seu currículum com a font d'autoritat (He escrit milers d’articles en aquesta vida. I he fet uns quants llibres molt clarets), penso que potser hauria d'haver equilibrat una miqueta més el duel curricular als ulls dels seus lectors. Al no haver-ho fet, trobo que he de dir alguna cosa sobre mí si no vull exposar-me a ser -per als lectors- una mera caricatura. I perquè (ai las!) tinc la meva vanitat (què hi farem!) i això de ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en general he de reconèixer que d'entrada em va picar una mica. Els amics em diran que això no ho hauria de dir, que no val la pena, que no caiguis en el que podria ser un parany, etc., (i segur que tenen raó i que, a més, no hi havia intenció) però després de més de vint anys d'escriure sobre franquisme (llibres, capítols de llibre, articles, ponències i comunicacions a congressos), d'impartir assignatures especialitzades sobre el tema a la UAB, d'haver-ne parlat en unes quantes universitats fora del sistema espanyol, de formar part des de la seva fundació d'un centre de recerca especialitzat en franquisme (el CEFID), de participar en tribunals acadèmics que jutgen els treballs d'altres sobre franquisme i -encara que sigui anecdòtic- d'haver participat com assessor o d'haver estat entrevistat en documentals televisius sobre el mateix període (Porcioles, la Presó Model, la sèrie de TV3 Pecats capitals...), em va sonar a que m'estaven perdonant la vida... Tanmateix, com ens ha recordat recentment Hannah Arendt de la directora Von Trotta, el curriculum a Heidegger li va servir per acabar col·laborant amb els nazis: més ens valdria a tots plegats no presumir-ne (i els acadèmics hi tenim tirada).
Per anar tancant tants prolegòmens: no em nego a discutir d'història (i se'n deu haver adonat el sr. Partal...), però discutir d'història de veritat només es pot fer en profunditat a les pàgines d'una publicació adequada (electrònica o no), on no només surtin noms i títols aquí i allà -a veure qui en cita més- sinó que surtin documentats, amb referència completa (cita, pàgina, etc.), que afegeixin referències d'arxiu i no només de fonts indirectes i totes aquelles coses que identifiquen -encara que només sigui per convenció- la producció científica. Aquí no podem fer això i ho sabem tots dos. Al menys jo ho confesso així per la part que em toca i és el que intentava expressar de forma maldestre amb el que vostè qualifica de meus bla, blas. Per tant espero que no competim (aquí) sobre qui es capaç d'afegir més noms, vostè de sociòlegs i antropòlegs i jo de col·legues historiadors (encara que n'haurem de citar un o altre). Si mai hi hagués l'ocasió hi ha revistes especialitzades que ens obririen les portes a tots dos a un debat acadèmic sobre feixisme i nacionalisme, perquè són temes de constant actualitat... al preu de no tenir ni una centèsima part de lectors, això sí! [I aquí potser cal que aclareixi als lectors no versats que en el concepte de “revistes especialitzades” no hi entra Sapiens -divulgació ben feta, però simple divulgació, encara que de vegades la propaganda ho vengui d'una altra manera- i amb prou feines magazins d'història i cultura com L'Avenç, Historia y vida i d'altres similars encara que hi escriguin professionals. Les revistes especialitzades no es venen en els quioscos.]
Vostè escriu, no sé si dolgut, però dubto que desconcertat: He de dir que el primer que m’ha desconcertat és que, tal i com ha passat en la majoria de comentaristes dels dos articles, hi ha una paraula, que és la paraula clau del meu discurs, que o bé ha passat desapercebuda o bé jo no li he sabut donar la importància que té: supremacisme. Paraula, i concepte, que no es comenta en cap moment. Trobo que és una forma com qualsevol altre de fer-se passar per un novell en matèria de comunicació i vostè de novell res... Els titulars dels seus articles (i vostè sap perfectament per a què serveix un titular i que no és mai innocent) eren “Per què el PSC bascula cap al feixisme?” i ja vaig escriure que això només es pot interpretar com a sensacionalisme. O ens vol fer creure (amb la seva experiència) que mai no va pensar que dient que el PSC podia esdevenir feixista un dia d'aquests hi hauria reaccions que se centrarien precisament en això? Vostè no pot relacionar “feixisme” i “PSC” en un titular (dos, de fet) i pretextar després als qui el contesten que vull parlar només com a amant de la història i la historiografia. En els seus dos articles la història era un complement per a donar “profunditat”, però es tractava de reflexions merament presentistes -com en tants d'altres, de tants autors, ai las!- i jo com a historiador ho vaig voler fer notar. Per tant, abans de discutir d'història, posem les cartes de cara enlaire en el present.
“Feixista” és el pitjor que es pot ser políticament parlant (sense mitges tintes) i és per això que tants han volgut allunyar aquest mot de la caracterització del franquisme, tot i ser franquistes en algunes ocasions. Davant d'aquest mot, l'us del concepte de “supremacisme” (o de qualsevol altre) per explicar per què el nacionalisme espanyol (segons vostè) no té tradició democràtica és gairebé el de menys (i ja discutiré més endavant si “supremacisme” em sembla adequat o no per a caracteritzar el nacionalisme espanyol). Per què? Doncs perquè el feixisme és el sistema polític (no és només una ideologia) que va conduir a la II Guerra Mundial, va ser responsable de les desenes de milions de morts que s'hi varen produir i va organitzar un engranatge industrial destinat al genocidi dels qui va considerar que eren jueus, gitanos, eslaus, etc. i a la massacre de molts altres. Si dic “dels qui va considerar” és perquè caldrà convenir que no és possible determinar la “raça” de ningú, encara que els nazis creguessin que sí, simplement perquè les races no existeixen: entre els éssers humans només existeixen les diferències taxonòmiques (de formes) i, en tot cas, les culturals (que tampoc no són tantes com ens agrada destacar i que, a més, són canviants en el temps, amb i sense violències). Com que no crec que vostè volgués dir que el PSC vol una dictadura de partit únic (conditio sine qua non del feixisme com a sistema polític), per començar a cometre, a continuació, un extermini en massa, doncs no puc pensar de cap manera que el seu us de “feixisme” no fos purament sensacionalista. Jo, al menys, no li se trobar cap altra explicació que no sigui ofensiva per a la seva intel·ligència.
El feixisme no és un fenomen que pugui centrar-se en una característica única i definitòria, ni ideològica, ni pràctica: és una combinació de preceptes ideològics amb operacions pràctiques que s'han de donar simultàniament i que només es poden explicar (com deia el difunt Angelo Tasca a Nascita e avvento del fascismo) escrivint-ne la història. Definir el feixisme com a ideologia no és suficient, sense atendre a com es desenvolupa en la pràctica (moviment polític i construcció de l'estat). Per això, en la definició de feixisme no n'hi prou amb acotar la seva ideologia a partir d'oferir-ne un paradigma interpretatiu, es digui “supremacisme”, “totalitarisme”, “autoritarisme”, “nacionalisme palingenèsic” o el que es vulgui. Fa dècades que ens barallem (cordialment) amb els sociòlegs sobre això i cap concepte clau ideològic (o sigui, discursiu) ens podrà convèncer als historiadors de que no cal analitzar la pràctica: no només què diuen els feixistes, sinó què fan.
Els historiadors, no obstant, no hem defugit la qüestió ideològica en el feixisme, però no la hem limitat a la seva expressió nacionalista, perquè aquesta és només una de les cares del poliedre: el feixisme té, també i simultàniament, una lectura de classe (no només de classe, però també de classe), una dimensió religiosa (el concepte de religió política que va encunyar Emilio Gentile a Il culto del littorio, ja fa anys que circula), un plantejament de gènere i un enfocament sobre la vida privada i personal: perquè no tot és la nació en aquesta vida. Als diversos feixismes que han governat els preocupava la nació d'una manera central, però també el paper que cada classe social hi havia de tenir, el sistema de creences que calia desenvolupar, el rol de cada gènere i allò que calia que fos la vida personal i familiar i van dedicar enormes esforços a cadascun d'aquests camps. És per això que s'ha pogut parlar de “totalitarisme” i és per això que qualsevol caractarització del feixisme en base exclusiva a “la qüestió nacional” resulta inevitablement mancada.
Per a la correcte comprensió del feixisme espanyol (a Espanya i a Catalunya) des d'un punt de vista ideològic, no n'hi ha prou tampoc amb l'anàlisi de la seva manera d'entendre la nació. En primer lloc perquè els feixistes espanyols varen discutir prou sobre el tema internament i sabem de ja fa anys, que en tenien visions diferents i sobre les que mai varen arribar a un consens (Ismael Saz, España contra España). Els feixistes espanyols tenien una manera de concebre les classes populars i de relacionar-s'hi (Carme Molinero, La captación de las masas), de concebre el paper de la dona en la vida pública i privada (María Teresa Gallego, Mujer, Falange y franquismo), d'encarar el tractament a la infància (Ángela Cenarro, La sonrisa de Falange), d'entendre la dissidència com una malaltia i de provar de “guarir-la” (Ricard Vinyes, Irredentas. Las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas), etc. Per seductor que pugui ser el model dissenyat a partir de l'estudi d'un altre país, només la història comparada ofereix marcs adequats per a veure si una teoria general és tal o és simplement la conclusió d'un estudi de cas (aprenguem del vell mestre una vegada més: Enzo Collotti, Fascismo, fascismi i del seu encara suggerent article “Cinque forme di fascismo europeo: Austria, Germania, Italia, Spagna, Portogallo”). Podria seguir enumerant llibres i encara molts més artícles, que no tindria un mèrit especial: uns els hauria llegit per gust i d'altres per obligació, perquè és així com em guanyo la vida, i pel mateix motiu tinc els llistats en el mateix ordinador que estic fent servir per escriure això. Però no té sentit: solem posar-los en notes al peu, precisament perquè no entorpeixin la lectura. Prefereixo arriscar-me a ser acusat de no voler discutir o de que bla, bla una vegada més, abans de convertir la resposta en una guia telefònica.
Respecte de les pràctiques passa el mateix. Ni tant sols una pràctica tan extrema com el genocidi defineix el feixisme, perquè sistemes no feixistes també han comès genocidis (l'Imperi Otomà amb els armenis durant la I Guerra mundial, el govern dels EE.UU. amb els indis, l'australià amb els aborígens) i són els sistemes polítics i no les ideologies les que cometen els genocidis: les ideologies els justifiquen. Per això encara menys el pot definit el genocidi cultural (terme que és òbviament metafòric): també abans del segle XIX ja hi havia hagut aquesta mena d'anorreaments culturals i el feixisme ni tant sols existia. Més encara: si de genocidis culturals parlem, què no dir del democràtic estat francès, que va anar extingint cultures al mateix temps que modernitzava l'estat, feia créixer l'economia i incrementava els drets polítics i socials individuals, durant la llarga III República? Novament tornant al franquisme, cal referir-se, per tant, a com s'organitza el partit únic per exemple a l'obra recentíssima coordinada per Miguel Ángel Ruiz (Falange. Las culturas políticas del fascismo en la España de Franco), el sindicat únic i vertical, el sistema territorial de govern, el sistema judicial, les polítiques demogràfiques i migratòries, etc. Només combinant elements i comparant pràctiques es pot definir amb precisió (ja que m'he proposat no fer llistes, deixeu-me treure pit amb l'obra col·lectiva catalano-italiana que varen coordinar Carme Molinero i Giuliana di Febo, Nou estat, nova política, nou ordre social. Feixisme i franquisme en perspectiva comparada).
En mig de tot plegat i suant per precisar, per convicció professional però també pel deure cívic de d'aprendre i fer aprendre del passat, em sembla lògic no donar per bones simplificacions de mots que tanta sang han costat i que fem anar amb tan poca cura. De la mateixa manera que cada vegada que veig, amb indignació, que algun mitjà de comunicació -normalment radicat a Madrid, tot i que no només- acusa de “feixisme” el nacionalisme català a l'engròs, se m'encén la sang tot i que sé que no s'estan referint seriosament al terme sinó que només volen fer mal a base d'escalfar l'ambient, quan vaig veure el que vostè escrivia només vaig poder pensar que n'havia fet un gra massa. I ho vaig posar per escrit per als meus amics (qui si no s'hauria de mirar el meu blog?) sense ser conscient que en teníem algun de comú que s'ocuparia de fer-li arribar (com així ho deixa clara la seva resposta). Però he de confessar que m'ha agradat l'experiència i la perllongaré, però en un altre moment, perquè encara no he contestat a les seves preguntes (interrogatori?), tot i que estic passant de tres pàgines de word amb lletra 12 amb interlineat simple. I això no m'ho admetrien a cap diari...

Martí Marín

1 comentari:

  1. Disculpeu que durant varis dies hagués dit "kurds" on havia de dir "armenis". Així que me n'he adonat ho he rectificat...

    Martí Marín.

    ResponElimina