Aquesta altra forma de banalització del feixisme
(perquè el franquisme fou el sistema polític feixista espanyol, amb
participació catalana) no afecta l'escrit de Partal, però
darrerament m'hi ha fet tornar a pensar l'alcalde de Barcelona i algú
ho havia de dir, a
ser possible des de fora del PSC: perquè qui estigui lliure de
Samaranch que tiri la primera
pedra... Les gràcies són degudes, per tant, a l'ocasió que
m'ofereix el Sr. Partal de tornar-ne a parlar, sabent -a més- que
ara hi ha algú que escolta.
En el moll de l'os de la seva resposta el Sr. Partal
em fa un seguit de preguntes ben concretes encapçalades per la frase
"Primer em suspèn en història i després no vol que parlem
d’història?" i provaré de contestar-les, després d'haver
entrat en el que Partal assegura que era el terme clau de la seva
anàlisi (“supremacisme”) en aquest improvisat i electrònic
diàleg. Tanmateix, abans de reiniciar-lo, algunes observacions -una
d'elles personal-, per anar fent boca i perquè no me'n ser estar.
Escriu Partal, per als seus lectors, que va cercar
informació sobre mi. És ben natural perquè no soc una persona
“coneguda”. A continuació explica el resultat als lectors perquè
pensa, encertadament, que els hi deu passar el mateix: vaig trobar
que està molt ben considerat pels seus alumnes de la facultat i que
va tenir un comportament destacat i pel que he llegit molt honest en
la protesta contra l’entrada dels mossos al recinte. I també que
ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en
general i que havia escrit com a mínim un article d’opinió a
VilaWeb. Gràcies pel detall de no fer un procés d'intencions
sobre qui podia ser el "misteriós" blogger que
sortia a la llum per primera vegada i que “sospitosament” ho feia
per atacar-lo després que vostè hagués dit el que l'article deia
sobre el PSC. Suposo que ja va veure a l'article de VilaWeb
l'opinió que tinc d'un alcalde,
precisament, del PSC... Ara
bé, no deixo de pensar que més que “qui som” deu
importar el que diem i el context en que ho fem. Jo vaig escriure
sobre l'article del sr. Partal pel que deia i per on ho deia i no per
qui ho deia: hauria replicat en el meu blog, encara buit després de
quinze dies de fer-me explicar com funcionava, a qualsevol que hagués
escrit una cosa així a WilaWeb.
Tanmateix, com que
després -i com
de passada- el sr. Partal ens
informava sobre les dimensions del seu currículum com a font
d'autoritat (He escrit milers d’articles en aquesta vida.
I he fet uns quants llibres molt clarets),
penso que potser
hauria d'haver equilibrat una miqueta més el duel curricular als
ulls dels seus lectors. Al no
haver-ho fet, trobo que he de dir alguna cosa sobre mí si no vull
exposar-me a ser -per als lectors- una mera caricatura. I
perquè (ai las!) tinc la meva vanitat (què hi farem!) i això de ha
escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en
general he de reconèixer que
d'entrada em va picar una mica. Els amics em diran que això no ho
hauria de dir, que no val la pena, que no caiguis en el que podria
ser un parany, etc., (i segur que tenen raó i
que, a més, no hi havia intenció)
però després de més de vint anys d'escriure sobre franquisme
(llibres, capítols de llibre, articles, ponències i comunicacions a
congressos), d'impartir assignatures especialitzades sobre el tema a
la UAB, d'haver-ne parlat en
unes quantes universitats fora del sistema espanyol, de
formar part des de la seva fundació d'un centre de recerca
especialitzat en franquisme (el CEFID), de participar en tribunals
acadèmics que jutgen els treballs d'altres sobre franquisme i
-encara que sigui anecdòtic- d'haver participat com assessor o
d'haver estat entrevistat en documentals televisius sobre el mateix
període (Porcioles, la Presó Model, la sèrie de TV3 Pecats
capitals...), em va sonar a que
m'estaven perdonant la vida... Tanmateix,
com ens ha recordat
recentment Hannah Arendt de
la directora Von Trotta, el curriculum a Heidegger li va servir per
acabar col·laborant amb els nazis: més ens valdria a tots plegats
no presumir-ne (i els acadèmics hi tenim tirada).
Per anar tancant
tants prolegòmens:
no em nego a discutir
d'història (i se'n deu haver adonat el
sr. Partal...), però
discutir d'història de veritat només es pot fer en profunditat a
les pàgines d'una publicació adequada (electrònica o no), on no
només surtin noms i títols aquí i allà -a veure qui en cita més-
sinó que surtin documentats, amb referència completa (cita, pàgina,
etc.), que afegeixin referències d'arxiu i no només de fonts
indirectes i totes aquelles coses que identifiquen -encara que només
sigui per convenció- la producció científica. Aquí no podem fer
això i ho sabem tots dos. Al menys jo ho confesso així per la part
que em toca i és el que intentava expressar de forma maldestre amb
el que vostè qualifica de meus bla, blas.
Per tant espero que no competim (aquí) sobre qui es capaç d'afegir
més noms, vostè de sociòlegs i antropòlegs i jo de col·legues
historiadors (encara que
n'haurem de citar un o altre).
Si mai hi hagués l'ocasió hi ha revistes especialitzades que ens
obririen
les portes a tots dos a
un debat acadèmic sobre feixisme i
nacionalisme, perquè són
temes de constant actualitat...
al preu de no tenir ni una centèsima part de lectors, això sí! [I
aquí potser cal que aclareixi als lectors no versats que en el
concepte de “revistes especialitzades” no hi entra Sapiens
-divulgació ben feta, però
simple divulgació, encara que de vegades la propaganda ho vengui
d'una altra manera- i amb prou feines magazins d'història
i cultura com L'Avenç,
Historia y vida i
d'altres similars encara que hi escriguin professionals. Les revistes
especialitzades no es venen en els quioscos.]
Vostè escriu, no
sé si dolgut, però dubto
que desconcertat: He
de dir que el primer que m’ha desconcertat és que, tal i com ha
passat en la majoria de comentaristes dels dos articles, hi ha una
paraula, que és la paraula clau del meu discurs, que o bé ha passat
desapercebuda o bé jo no li he sabut donar la importància que té:
supremacisme. Paraula, i concepte, que no es comenta en cap moment.
Trobo que és una forma com qualsevol altre de fer-se passar per un
novell en matèria de comunicació i vostè de novell res... Els
titulars dels seus articles (i vostè sap perfectament per a què
serveix un titular i que no és mai innocent) eren “Per què el PSC
bascula cap al feixisme?” i ja vaig escriure que això només es
pot interpretar com a sensacionalisme. O ens vol fer creure (amb la
seva experiència) que mai no va pensar que dient que el PSC podia
esdevenir feixista un dia d'aquests hi hauria reaccions que
se centrarien precisament en això?
Vostè no pot relacionar
“feixisme” i “PSC” en un titular (dos, de fet) i pretextar
després als qui el contesten que vull parlar només
com a amant de la història i la historiografia.
En els seus dos articles la història era un complement per a donar
“profunditat”, però es tractava de reflexions merament
presentistes -com en tants d'altres, de tants autors, ai las!- i jo
com a historiador ho vaig voler fer notar. Per tant, abans de
discutir d'història, posem les cartes de cara enlaire en el present.
“Feixista” és el pitjor
que es pot ser políticament parlant (sense mitges tintes) i és per
això que tants han volgut allunyar aquest mot de la caracterització
del franquisme, tot i ser franquistes en
algunes ocasions. Davant
d'aquest mot, l'us del concepte de “supremacisme” (o de qualsevol
altre) per explicar per què el nacionalisme espanyol (segons vostè)
no té tradició democràtica és gairebé el de menys (i ja
discutiré més endavant si “supremacisme” em sembla adequat o no
per a caracteritzar el nacionalisme espanyol). Per què? Doncs perquè
el feixisme és el sistema polític (no és només una ideologia) que
va conduir a la II Guerra Mundial, va ser responsable de les desenes
de milions de morts que s'hi varen produir i va organitzar un
engranatge industrial destinat al genocidi dels qui va considerar que
eren jueus, gitanos, eslaus, etc. i a la massacre de molts altres. Si
dic “dels qui va considerar” és perquè caldrà convenir que no
és possible determinar la “raça” de ningú, encara que els
nazis creguessin que sí, simplement perquè les races no existeixen:
entre els éssers humans
només existeixen les
diferències taxonòmiques (de
formes) i, en tot cas, les culturals (que tampoc no són tantes com
ens agrada destacar i que, a més, són canviants en el temps, amb i
sense violències). Com que no crec que vostè volgués dir que el
PSC vol una dictadura de partit únic (conditio sine qua
non del feixisme com a sistema
polític), per començar a cometre, a continuació, un extermini en
massa, doncs no puc pensar de cap manera que el seu us de “feixisme”
no fos purament sensacionalista. Jo,
al menys, no li se trobar cap altra explicació que no sigui ofensiva
per a la seva intel·ligència.
El feixisme no és
un fenomen que pugui
centrar-se en una
característica única i definitòria, ni ideològica, ni pràctica:
és una combinació de preceptes ideològics amb operacions
pràctiques que s'han de donar simultàniament i que només es poden
explicar (com deia el difunt Angelo Tasca a
Nascita e avvento del fascismo)
escrivint-ne la història. Definir el feixisme com a ideologia no és
suficient, sense atendre a com es desenvolupa en la pràctica
(moviment polític i construcció de l'estat). Per
això, en la definició de feixisme no n'hi prou amb acotar la seva
ideologia a partir d'oferir-ne un paradigma interpretatiu, es digui
“supremacisme”, “totalitarisme”, “autoritarisme”,
“nacionalisme palingenèsic” o el que es vulgui. Fa dècades que
ens barallem (cordialment) amb els sociòlegs sobre això i cap
concepte clau ideològic (o sigui, discursiu) ens podrà convèncer
als historiadors de que no cal analitzar la pràctica: no només què
diuen els feixistes, sinó què fan.
Els historiadors,
no obstant, no hem defugit la qüestió ideològica en el feixisme,
però no la hem limitat a la seva expressió nacionalista, perquè
aquesta és només una de les cares del poliedre: el feixisme té,
també i simultàniament, una lectura de classe (no només de classe,
però també de classe), una dimensió religiosa (el concepte de
religió política que va encunyar Emilio Gentile a Il
culto del littorio, ja fa anys
que circula), un plantejament de gènere i
un enfocament sobre la vida privada i personal:
perquè no tot és la nació en aquesta vida. Als
diversos feixismes que han governat els preocupava la nació d'una
manera central, però també el paper que cada classe social hi havia
de tenir, el sistema de creences que calia desenvolupar, el rol de
cada gènere i allò que calia que fos la vida personal i familiar i
van dedicar enormes esforços a cadascun d'aquests camps. És per
això que s'ha pogut parlar de “totalitarisme” i és per això
que qualsevol caractarització del feixisme en base exclusiva a “la
qüestió nacional” resulta inevitablement mancada.
Per
a la correcte comprensió del
feixisme espanyol (a Espanya
i a Catalunya) des d'un punt
de vista ideològic, no n'hi
ha prou tampoc amb l'anàlisi de la seva manera d'entendre la nació.
En primer lloc perquè els feixistes espanyols varen discutir prou
sobre el tema internament i sabem de ja fa anys, que en tenien
visions diferents i sobre les que mai varen arribar a un consens
(Ismael Saz, España
contra España). Els
feixistes espanyols tenien una manera de concebre les classes
populars i de relacionar-s'hi
(Carme
Molinero, La captación de las masas),
de concebre
el paper de la dona en la vida pública i privada (María
Teresa Gallego, Mujer, Falange y franquismo),
d'encarar el tractament a la
infància (Ángela Cenarro,
La sonrisa de Falange),
d'entendre
la dissidència com una malaltia i de provar de “guarir-la”
(Ricard
Vinyes, Irredentas. Las presas políticas y sus
hijos en las cárceles franquistas),
etc. Per
seductor que pugui ser el model dissenyat a partir de l'estudi d'un
altre país, només la història comparada ofereix marcs adequats per
a veure si una teoria general és tal o és simplement la conclusió
d'un estudi de cas (aprenguem del vell mestre una vegada més: Enzo
Collotti, Fascismo, fascismi i
del seu encara suggerent article “Cinque forme di fascismo europeo:
Austria, Germania, Italia, Spagna, Portogallo”). Podria
seguir enumerant llibres i encara molts més artícles, que
no tindria un mèrit especial: uns
els hauria llegit per gust i d'altres per obligació, perquè és
així com em guanyo la vida, i pel mateix motiu tinc els llistats en
el mateix ordinador que estic fent servir per escriure això. Però
no té sentit: solem posar-los en notes al peu, precisament perquè
no entorpeixin la lectura. Prefereixo arriscar-me a ser acusat de no
voler discutir o de que bla, bla
una vegada més, abans de convertir la resposta en una guia telefònica.
Respecte de les
pràctiques passa el mateix. Ni tant sols una pràctica tan extrema
com el genocidi defineix el feixisme, perquè sistemes no feixistes
també han comès genocidis (l'Imperi Otomà amb els armenis durant la
I Guerra mundial, el govern dels EE.UU. amb els indis,
l'australià
amb els aborígens) i són els sistemes polítics i no les ideologies les que cometen els genocidis: les ideologies els justifiquen.
Per això encara menys el pot definit el genocidi cultural
(terme que és òbviament metafòric): també
abans del segle XIX ja hi
havia hagut aquesta mena d'anorreaments culturals i el feixisme ni
tant sols existia. Més
encara: si de genocidis culturals parlem, què no dir del democràtic
estat francès, que va anar extingint cultures al mateix temps que
modernitzava l'estat, feia créixer l'economia i incrementava els
drets polítics i socials individuals, durant la llarga III
República? Novament tornant
al franquisme, cal referir-se, per
tant, a com s'organitza el
partit únic per exemple a
l'obra recentíssima coordinada per Miguel Ángel Ruiz (Falange.
Las culturas políticas del fascismo en la España de Franco),
el sindicat únic i vertical, el sistema territorial de govern, el
sistema judicial, les polítiques demogràfiques i migratòries, etc.
Només combinant elements i comparant pràctiques
es pot definir amb precisió
(ja que m'he proposat no fer llistes, deixeu-me treure pit amb l'obra
col·lectiva catalano-italiana que varen coordinar Carme Molinero i
Giuliana di Febo, Nou estat, nova política, nou ordre
social. Feixisme i franquisme en perspectiva comparada).
En mig de tot
plegat i suant per precisar, per convicció professional però també
pel deure cívic de d'aprendre i fer aprendre del passat, em sembla
lògic no donar per bones simplificacions de mots que tanta sang han
costat i que fem anar amb tan poca cura. De
la mateixa manera que
cada vegada que veig, amb indignació, que algun mitjà de
comunicació -normalment radicat a Madrid, tot i que no només- acusa
de “feixisme” el nacionalisme català a l'engròs, se
m'encén la sang tot i que sé que
no s'estan referint seriosament al terme sinó que només volen fer
mal a base d'escalfar l'ambient, quan vaig veure el
que vostè escrivia només
vaig poder pensar que n'havia fet un gra massa. I ho vaig posar per
escrit per als meus amics (qui si no s'hauria de mirar el meu blog?)
sense ser conscient que en teníem algun de comú que s'ocuparia de
fer-li arribar (com així ho deixa clara la seva resposta). Però he
de confessar que m'ha agradat l'experiència i
la perllongaré, però en un altre moment, perquè encara no he
contestat a les seves preguntes (interrogatori?), tot i que estic
passant de tres pàgines de word amb lletra 12 amb interlineat
simple. I això no m'ho admetrien a cap diari...
Martí Marín
Disculpeu que durant varis dies hagués dit "kurds" on havia de dir "armenis". Així que me n'he adonat ho he rectificat...
ResponEliminaMartí Marín.